Aquests dies torna a ser notícia el malestar del sector de la pagesia i la ramaderia al nostre país. Un sector que, des de sempre, clama perquè es respecti i es vetlli per la seva supervivència i, de retruc, per la nostra sostenibilitat alimentària. Les petites i mitjanes explotacions veuen com cada dia se’ls fa més difícil tirar endavant: s’acumulen les traves burocràtiques, la incertesa econòmica i els efectes dels fenòmens climàtics, mentre el relleu generacional esdevé cada cop més complicat. Quin jove voldrà sacrificar la seva vida per una feina dura, sense horaris i amb un futur tan incert?

Moltes explotacions es van quedant sense futur. I sense la nostra pagesia, el país no seria el que és: el paisatge canviaria, el territori quedaria desatès i es desertitzaria de vida, el bosc envairia les planes, i la nostra taula sense la proximitat seria molt més pobra, basada en productes vinguts de milers de quilòmetres i amb menys control. La pagesia desenvolupa una autèntica tasca social i de servei públic, però massa sovint ens entestem a fer-los la vida impossible i a disparar-nos trets al peu.

És en aquest context que s’hi pot establir un paral·lelisme amb els mitjans de comunicació de proximitat, un fenomen singular i característic dels territoris de parla catalana. No hi ha poble ni ciutat que no disposi, com a mínim, d’un mitjà local en format paper, digital, ràdio o televisió. Aquesta realitat denota la riquesa de comunitats que, des de fa dècades, han cregut en la necessitat de tenir mitjans oberts a la informació i a la participació ciutadana, elements cabdals per reforçar la democràcia.

L’efervescència de l’obertura democràtica als anys 80 del segle passat va suposar una eclosió d’iniciatives informatives locals: publicacions de pagament i gratuïtes, emissores de ràdio –la majoria sota el paraigua municipal– i també projectes de televisió. Avui parlem de més d’un miler mitjans de proximitat i de milers de professionals que aporten talent i moltes hores al servei de la comunitat. A això cal afegir-hi els nombrosos col·laboradors i col·laboradores que hi participen, moguts per la passió per la comunicació.

“Una Catalunya sense mitjans de quilòmetre zero, que dinamitzin el territori, reforcin la llengua, la identitat i el sentiment de pertinença, i sense una pagesia que treballi i cuidi el país tot garantint la suficiència alimentària, seria una societat molt més pobra”

La comunicació de proximitat, com la pagesia, és un element social de primera necessitat. Tot i això, el sector afronta una trajectòria plena de dificultats que fan de la seva viabilitat una cursa d’obstacles: la crisi del comerç tradicional, la globalització amb interlocutors cada vegada més llunyans, l’auge del comerç electrònic sense cap retorn per als municipis, les xarxes socials com a focus de desinformació, la publicitat programàtica pensada per al gran volum i, sovint, la manca de sensibilitat de les administracions envers la força real dels mitjans locals. Tot plegat també desincentiva les noves generacions i dibuixa un futur incert.

En alguns llocs del món ja s’ha entès que, sense mitjans de comunicació de proximitat, creixen els deserts mediàtics i el populisme avança sense fre, amb un impacte directe sobre la qualitat democràtica. Per això, s’està apostant amb decisió perquè aquests mitjans no desapareguin.

Una Catalunya sense mitjans de quilòmetre zero, que dinamitzin el territori, reforcin la llengua, la identitat i el sentiment de pertinença, i sense una pagesia que treballi i cuidi el país tot garantint la suficiència alimentària, seria una societat molt més pobra.

Que tinguem un bon any.

Ramon Grau, president de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC).

Article publicat al número d’hivern 2026 de la revista Comunicació 21.