Per Miquel Romans, director del film sobre Neus Català "Un cel de plom", el missatge de la pel·lícula és que "quan un grup de dones s'uneixen poden ser més fortes que qualsevol nazi".

Conversem amb el productor Miquel Romans sobre el seu debut en el llargmetratge de ficció amb "Un cel de plom", adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de Carme Martí consagrada a la figura històrica de Neus Català (1915-2019), republicana catalana supervivent dels camps nazis. Aquesta pel·lícula que s'acaba d'estrenar als cinemes, més enllà d'homenatjar un referent de l'antifeixisme com és Neus Català – interpretada amb convicció per Nausicaa Bonnín -, reivindica per damunt de tot la lluita per la preservació de la memòria històrica. Una preocupació que Miquel Romans ja feia evident a "Mauthausen 2030", un documental d'entrevistes als darrers supervivents catalans d'aquest camp d'extermini.

- Com ha estat el procés de portar la novel·la de Carme Martí "Un cel de plom" al cinema, procés en el qual també t'hi has implicat personalment com a guionista?

"Jo coneixia la història de la Neus Català, però no havia entrat mai tant en detall com quan vaig llegir la novel·la de la Carme. Arran de la mort de la Neus l'any 2019, va ser quan em vaig posar en contacte amb la novel·la, vaig veure que hi havia molt material i que la història de la Neus s'havia de portar al cinema. Penso que és un personatge que és un referent per Catalunya. Aleshores va començar tot el procés d'adaptació i vam tenir la guionista Lydia Zimmermann. Tant com amb la Carme Martí i la Margarita i el Lluís Català, els vam ensenyar les primeres versions del guió perquè veiessin una mica el retrat que volíem fer de la seva mare i també el retrat de la novel·la. Si has vist la pel·lícula i has llegit el llibre, no adaptem tota la novel·la, perquè és inabordable, ja que agafa tota la vida de la Neus, i ja sabem tot el que va viure. I ens vam decidir, penso que va ser una de les decisions més encertades, en centrar-nos en la tercera part del llibre. La part central del que jo volia explicar és la lluita per la memòria i la tercera part penso que, amb tota la història de com es va fer la foto i tot plegat, és el que em donava més material per arribar on jo volia. El guió és de la Lydia Zimmermann, treballant amb mi, i vam comptar amb l'assessorament, d'una banda, de la Carme, la persona que va estar més a prop de la Neus els últims anys de vida. Nosaltres hem fet una pel·lícula d'algú que no hem conegut, de fet, i la Carme ens assessorava, com a escriptora, però també com a persona que havia estat en contacte amb ella els últims anys. I la Margarita i el Lluís Català, com a fills, van participar per dir com era la seva mare, si això ho hagués fet així o no, que era una dona que tenia molt de caràcter, i aquestes coses que sabem com era la Neus. I a poc a poc vam anar construint una història. Va haver-hi moments molts bons i va haver-hi coses que van costar més. És evident, estàvem fent una història complexa, però tots volíem intentar-ho fer el millor possible. Al final, doncs bé, vam tenir un guió que ens va convèncer a tots i a partir d'aquí ens van donar llibertat i vam fer el rodatge."

- Què us va moure a triar a l'actriu Nausicaa Bonnín per interpretar al personatge de la Neus Català?

"La Nausicaa sempre havia estat en el meu cap. És una persona que m'agrada molt com treballa, és molt professional, una persona amb molt de caràcter, atributs que li escauen molt a la Neus. Em semblava que tenia un perfil que em podia encaixar. I penso que si has vist la pel·lícula, has pogut veure que la Nausicaa està molt bé."

Miquel Romans, director del film sobre Neus Català "Un cel de plom"

- Com ha estat la teva primera experiència de debut darrere les càmeres tenint en compte que és una pel·lícula complexa de repartiment coral i amb diverses localitzacions?

"Si et soc sincer, ha estat difícil, complicat. Era tot un repte. Volia fer-ho el millor possible, fer el retrat més adient a la Neus, que a la família li semblés bé, adaptada de la novel·la. Coralment, com tu bé dius, en l'àmbit d'acció és difícil, ja que necessites treballar molt la direcció d'actors. Però a la vegada, quan estàs rodant, et sortien coses noves i havies d'estar enfrontant-hi a cada moment. Admetré que no era una pel·lícula fàcil per ser una òpera prima i era un repte. I, al final, els que fem cinema, tenim aquesta necessitat de fer-ho i ho fem. Llavors jo m'he rodejat d'un equip molt potent, un equip tècnic molt potent, m'he rodejat de gent amb experiència i així penso doncs que ha quedat un producte molt digne."

- Penso que la pel·lícula reflecteix molt bé atributs de la Neus com que era una dona de caràcter o, també, la seva capacitat de lideratge en el grup de dones preses?

"Totalment. Diuen de la Neus Català que era una persona molt líder. El que sabem d'ella és que era una persona molt avançada a la seva època, també pels seus valors feministes, una persona que lluitava pels drets de les dones, dels treballadors, això als anys 40. Ara, avui dia, encara hi ha molta lluita per fer, però hi ha coses que han millorat, però als anys 40 ja sabem que les dones estaven en una altra posició. Ella era molt avançada en aquest sentit. Ella, quan va esclatar la Guerra Civil, es va indignar perquè no podia anar al front a lluitar per la República. No només això, era una persona, pel que a mi m'ha arribat, amb molta consciència social i política. Mentre vivia les deportacions i tot el patiment que va viure ella n'era molt conscient que estava allà pels seus valors, pels seus ideals. I això, en part, suposo, et dona més força per intentar sobreviure."

- El retrat de la Neus i de les seves companyes al camp de treball de Ravensbrück converteix aquest film coral també en una pel·lícula de dones, feminista, d'empoderament femení, no?

"Molt bé. Parlem de la sororitat. Parlem d'aquesta solidaritat entre dones, d'aquesta companyonia. I una mica, el que venim a dir, el missatge de la pel·lícula és aquest, que quan un grup de dones s'uneixen poden ser més fortes que qualsevol nazi. I és que units i sent solidaris tenim molta més força."

- Tenint en compte que la vida de Neus Català va ser molt extensa, com ha estat l'elecció de triar el moment de l'alliberament de la Neus i el seu retorn amb la seva família a Carsac, en l'exili francès?

"Molt bona pregunta. A nosaltres no ens interessava explicar si va sobreviure o no perquè la Neus Català, la seva història, és coneguda, i va viure fins als 103 anys. M'interessava arribar al moment com ella es fa la foto. I per això hi ha aquests flashbacks entre el passat i el present. Per nosaltres era molt important explicar que, quan els camps es van alliberar i ella va tenir l'oportunitat d'anar a casa, va tenir molts problemes al principi. És un trauma que van patir molts deportats i, sobretot, espanyols, que no van poder tornar a casa perquè Franco no els va deixar entrar. A part, ella va perdre el marit i estava sola a l'exili. Per nosaltres, aquesta part era molt important. Era lliure i estava lliure, però se sentia, d'alguna manera, empresonada mentalment. En canvi, quan fa els flashbacks, com quan és deportada als camps, tot i ser presonera i viure l'horror de l'holocaust, ella tenia somriures, ella somreia amb les companyes perquè se sentia viva. I llavors vam triar començar per aquí, obrir la narració amb el moment que ella arriba".

- Has defugit la linealitat per alternar tres moments narratius cabdals com són el moment inaugural que hem comentat, el de l'alliberament i retorn a Carsac, a França; el temps de treball a la fàbrica d'armament nazi a Ravensbrück; però també els moments previs a la seva deportació a aquest camp de treball durant l'exili?

"Correcte. És una idea per parlar una mica de com és la memòria, en què els records van i venen. No hi ha una línia cronològica en els records i la memòria. Ens funcionava una mica com que hi ha moments d'incertesa, potser de no saber en quin moment et trobes, però ens semblava que la cosa important era arribar al final i entenent-t'ho tot. Penso que funciona i molta gent ens ha dit que és una cosa que agrada perquè genera ritme narratiu."

Neus Català

- El teu film treballa elements simbòlics, carregats de significat, sobretot el del vestit a ratlles, un vestit que ella es guarda, que no vol que ningú el toqui, vestit amb el qual es va fer una foto històrica, icònica?

"El vestit de deportada, com molt bé has dit, és el símbol de la lluita per la memòria. En el seu reencontre amb la família, no diguéssim que de forma negativa, però la família es preocupa per ella, volen que estigui bé, ja que ella pateix un trauma. El que fa la família és el mateix que es feia arreu d'Europa, que és: "Escolta. Oblida el que ha passat. Tirem endavant." I justament el que fa ella, i el jurament de tots els deportats, és que defensarien la memòria. Així doncs, el que fa ella, és agafar el vestit i fer-se aquest retrat que tots coneixem, la foto icònica de Neus Català. Ho fa amb tota aquesta simbologia de fer un retrat que quedi per la memòria."

- Ja ho has comentat, i a la pel·lícula es fa evident, que és aquesta voluntat de no oblidar l'horror dels camps i la reivindicació de la memòria històrica, no?

"Per nosaltres això era molt important. El que reivindico és la memòria històrica. Penso que això hauria d'arribar a la gent jove, al públic general però sobretot a la gent jove. Hi ha moltes coses que no saben i pel que es diu en instituts i xarxes que fins i tot ignoren el que va ser el nazisme. Per nosaltres és molt important mirar enrere, conèixer el passat, saber d'on venim i donar eines per entendre el present i saber cap on anem. Penso que la memòria històrica és això."

- Sovint escoltem gent que pensa que el tema dels camps d'extermini nazis és un tema esgotat, que ja s'ha explicat tot. Què en penses?

"Tens tota la raó. S'ha fet molta cosa en cinema. Però per a mi, és una opinió pròpia, és un esdeveniment que va marcar un abans i un després en la història de la humanitat. No es tornarà a repetir una cosa així i, per tant, com que és un cas únic, aleshores sempre pot haver-hi una reflexió. Jo ja vaig fer un documental el 2017, "Mauthausen 2030", on vaig anar a gravar el testimoni dels últims supervivents catalans de Mauthausen, senyors que vivien al sud de França perquè justament no havien pogut tornar. En el procés del documental es van anar morint, ja que tenien al voltant de 98 anys. I el missatge del documental era: "¿Què passarà amb la memòria de l'holocaust quan els testimonis no hi siguin?". És a dir, ningú podrà explicar el que va ser allò. Només quedarà el relat que se n'ha fet. Aleshores "Un cel de plom" és una reflexió més. Penso, però, que es continuaran fent coses sobre aquest tema perquè va marcar la història."