Parlem amb el cineasta barceloní Kike Maíllo en motiu de l’estrena a Filmin i FilminCAT del seu thriller psicològic ‘Cosmètica de l’enemic’. El director d’Eva’ - film pel qual va guanyar el Goya a millor director novell – i ‘Toro’ ens explica àmpliament les vicissituds de l’esperada estrena del seu tercer llargmetratge després que només es pogués veure al cinema en el marc de la programació del passat 53è Festival de Cinema de Sitges. També desgranem amb ell les propietats, idees i temes principals que transmet aquesta ambiciosa coproducció internacional rodada entre Reus, París i Frankfurt.

-‘Cosmètica de l’enemic’ és l’adaptació de la novel·la homònima d’Amélie Nothomb.  Què et va atreure de la novel·la per portar-la al cinema?

       “El que em va agradar molt va ser, sobretot, el diàleg d’aquests dos personatges oposats. Tenim un personatge més aviat políticament correcte, amb el qual és bastant senzill encaixar o entendre’l d’alguna manera. I després tenim l’altre personatge, àcrata, que juga en una lliga fora del que és la correcció política, fora del que un entén per “voler encaixar en la societat”. Aquesta esgrima verbal, aquest diàleg – tot el llibre d’Amélie Nothomb és com una obra de teatre amb un diàleg de dos personatges asseguts en un aeroport - és el que ens va encantar i pel que vam lluitar pels drets.”

-Aquest duel de dos personatges antagònics té lloc en un espai concret, un aeroport. És un plantejament escènic molt concentrat, no?

      “Ens agradava moltíssim, tant a Toni Carrizosa - que és el meu soci a la productora - com a mi, aquest fet tan conceptual de que el temps de la pel·lícula és quasi el temps que ells passen plegats.  I el fet de que quasi tota la pel·lícula, el cor de la pel·lícula, passi en un mateix espai, ens semblava molt atractiu i ens semblava que nosaltres podíem, com a productora, assolir el finançament suficient per titar endavant aquesta història.”

-Al tractar-se d’una coproducció internacional, com ha estat el repte de rodar en diverses localitzacions?

     “Els projectes i el cinema és un art molt industrial. Hi ha una vessant totalment creativa, molt interessant en qualsevol projecte i en aquest, més, per a nosaltres. I després hi ha una vessant més industrial, de finançament i altres aspectes, i a nosaltres també ens cridava una mica aquest fet. Estem acostumats a produir pel·lícules aquí, a l’Estat, i sabem quines son les portes, o els socis, o els companys de viatge als quals t’has d’apropar. Això va ser tot un repte per nosaltres, per què com es treballa amb socis a fora?
      I sí, vam trobar els socis adients a França i Alemanya, altres productores  -nosaltres som la productora mare, per dir-ho així, la principal en la producció -, però ja que la pel·lícula passava a París, ens semblava important que França hi fos. A més, es tracta d’una novel·la francesa, encara que escrita per una belga, completament editada a França, on ella és molt coneguda. I després buscàvem un tercer soci i el vam trobar a Alemanya, un país on hi ha moltes ajudes. Evidentment, això comporta que has de donar o obrir les portes a poder a anar allà i rodar. Vàrem aconseguir una subvenció de Frankfurt i vam rodar dues setmanes a Frankfurt, a més de París i a més de Reus, on està el decorat de l’aeroport de la pel·lícula.”

-La protagonista és una noia plena de misteri i d’ambigüitat. Com vas descobrir aquesta actriu, Athena Strates?

      “L’Athena Strates - es diu així perquè el seu pare és grec, la seva mare és holandesa, ella va néixer a Sudàfrica, viu a Alemanya - és una filla com del món. I la nostre directora de càsting es va capficar en què li volia fer una prova. L’havia vist en una cosa molt petita, una sèrie, i ella mai havia fet papers protagonistes i ens va fer una prova monumental, molt bona. Evidentment, era una noia que no era molt coneguda, i això, d’alguna manera, deixa d’aportar-te una part de les vendes internacionals, per dir-ho així, que pots tenir amb una noia més famosa.
      Però des del punt de vista artístic i creatiu, ella era absolutament genial. Ens va fer una prova en què canviava el personatge cada vegada - es posava una perruca, se la treia - i això és una mica el viatge que ha de fer el públic amb aquest personatge. Ens va enamorar. El fet que mai acabis d’entendre si és una noia petita, o sexi, o filla, o fastigosa, o... No sé, és un personatge del qual tu tens un prejudici, d’entrada, i aquest prejudici va mutant. La pel·lícula juga a això.”

-En quin gènere et trobes més a gust? Ho dic perquè has tocat el cinema fantàstic amb ‘Eva’, el cinema d’acció amb ‘Toro’ i ara el thriller amb ‘Cosmètica de l’enemic’.

     “De fet, per a mi, no deixa de ser fantàstic i ‘aledaños’. M’agrada moltíssim la ciència ficció, m’agrada el fantàstic i crec que també és veritat que tinc un afany per no tancar-me en el gènere. Tot i que ‘Toro’ és la pel·lícula més de gènere que he fet, o que és més fàcil dir “és una pel·lícula d’acció”, crec que hi ha un festeig amb el melodrama o el drama que fa que, si ets molt purista del gènere, no t’agradarà. I el mateix amb ‘Eva’, que era drama amb ciència ficció, que és una cosa que no està molt vista. I aquesta pel·lícula és thriller, però també és psicològica, de vegades filosòfica,.. No sé, intento fer pel·lícules o pensar en pel·lícules que no tingui molt vistes. No crec que estigui cridat a fer pel·lícules que, en general, pertanyin a la categoria d’art i assaig però sí que intento que, dins de la comercialitat, hi hagi un punt d’originalitat.“

-Destaca l’ús de maquetes amb figuretes que semblen els mateixos personatges dins de l’aeroport. És una idea escènica que crec que dona molt de joc a la pel·lícula, no?

      “El fet és que l’obra d’Amélie Nothomb, com que només és un diàleg, hi ha un personatge que és molt parlador, és un personatge que s’explica a si mateix, és el personatge de Texel Textor (A. Strates). Però l’altre és un personatge que quasi no existeix, no saps molt bé qui és, d’on procedeix o què li passa. I això ens va donar l’oportunitat de fer créixer aquest personatge i posar les nostres dèries en aquest personatge que és Jeremiasz Angust (T. Kot). A mi m’agrada molt l’arquitectura i em semblava que si tota la pel·lícula passava en un espai, potser que ell fos el creador d’aquest espai. Que fos una cosa interessant, com les nines russes, saps? el fet aquest de que vaig obrint capses i capses. I baixem d’un punt de vista molt genèric, el gran espai, la ciutat, aquest aeroport, i anem baixant fins a la ment del personatge. Crec que, en general, tan l’aeroport com la maqueta, juguen aquest efecte d’extensió mental del protagonista i explica les pors, les grandeses i les febleses del protagonista, l’arquitecte Jeremiasz Angust.”

-Hi ha un element visual carregat de sentit que apareix de forma recurrent, la presència d’aigües brutes, l’aiguabarreig de ciment. És un ingredient molt simbòlic, oi?

      “Si, encara que tot va passar d’una manera casual. Ell és arquitecte i és una persona que està, d’alguna manera, oferint la possibilitat que els monstres que hi ha dins seu, apareguin. I em va semblar que la manera més fàcil, o més de textura en una pel·lícula que podria ser molt teatral, la més cinematogràfica, seria explicar que tot allò, la merda que tens dins, és el ciment en aquest cas. Els monstres els has cobert, completament, per un material que és molt pròxim, que és molt dens, que és molt desagradable, però que és un material constructiu, i que és un material que quan es solidifica és molt dur. Bé, per a mi, va ser una gran troballa. La literatura pot expressar moltíssimes coses i ha d’explicar-se d’una manera ben llarga per expressar aquestes coses, però la imatge del ciment, aquesta densitat, només amb el so i aquesta textura que té, et posa en un lloc, que és un lloc desagradable, un lloc que t’embruta.
       Jo crec que, d’alguna manera, a tota la pel·lícula hi ha un contrast – potser  a les meves altres pel·lícules també passa - molt fort, el contrast que hi ha entre la finesa, l’elegància, i la violència. I crec que un arquitecte, que és un senyor que va amb tratge i va a una obra, és una persona que es pot embrutar. Va a un lloc on hi ha uns operaris treballant molt dur, amb uns materials molt toscos, i em semblava en aquest contrast veure la violència, la inquietud, allò desagradable, passat pel filtre d’un arquitecte, i un arquitecte d’èxit. Em semblava que et portava allà en aquest contrast, el contrast del més desagradable però vist des d’un punt elegant.”

-Com que això té molt a veure també amb el protagonista masculí, el film ens parla es de les aparences i allò que hom amaga, no?

      “Si. El tema de fons de la pel·lícula és l’honestedat i la culpa. Has d’acceptar qui ets, com ets i el que has fet. Si et negues a tu mateix i, a més, fas tot el possible perquè res de negre, o pecaminós, o irregular, o imperfecte, surti, doncs hi ha una part de tu que estàs posant al fons - en aquest fons de ciment -,  que estàs tapant i que algun dia sortirà. Hi ha un moment en què, de fet, la Texel Textor (A. Strates) li diu al personatge de Jeremiasz Angust (T. Kot), “si segueixes essent tant políticament correcte et portarà problemes.” I això és precisament la pel·lícula. És el no acceptar que tens un monstre dins teu - tu i tothom -, potser el nostre personatge més que ningú, però tothom té una part monstruosa, una part que s’ha d’oxigenar perquè sinó pot anar a més. Si depèn de la teva naturalesa, et pot portar molts problemes.”

-‘Cosmètica de l’enemic’ s’estrena únicament en streaming per Filmin i FilminCAT i no en sales de cinema. Com has viscut aquests contratemps?

       “Hem tingut quatre o cinc mesos per pair-ho. Si m’ho preguntessis dues setmanes abans del Festival de Sitges, et diria que estava trist del panorama que veia, per la nostre pel·lícula i pel cinema en general. En el segon cap de setmana de Festival, a la sala Melià - que és potser una de les millors sales de projecció que existeix al món -, la meva sensació és que no anava a veure mai més la meva pel·lícula en una pantalla de cinema. Perquè aquell mateix cap de setmana tancaven tots els cinemes, els restaurants i els bars, començava la part forta de la segona onada. O sigui que ja era fàcil endevinar que la cosa aniria a pitjor i que de ni bon tros estàvem a prop de solucionar el problema.
     I tot el que ha passat aquesta setmana – tancament dels cinemes Yelmo i sales de Cinesa – són més símptomes d’un fet que no havia de passar aquest any. Era una evolució que s’estava donant però que potser havia de durar deu anys més, o dotze més. El que ha fet la pandèmia ha estat accelerar aquest procés. I estem en el futur. I el futur és que les plataformes son la manera en la qual, per primera vegada a la història, tu pots tenir a la teva llar, tot el coneixement – gràcies a internet – i tot el fet audiovisual de la història, i no sols l’històric, sinó el d’estrena. I aquest és el missatge que li estem donant a  les famílies i a la gent que està a casa. No s’ha vist mai tanta ficció com ara, potser no s’ha fet mai per la televisió tanta ficció de qualitat com ara, però estem empenyent a la gent perquè no vagi mai més al cinema, o hi vagi molt poc.”

-I el tema de les vendes internacionals també deu haver quedat tocat ja que molts països europeus tenen els cinemes tancats, no?

      “Molt fotut. No sols a Europa, als Estats Units, a la costa californiana, no ha tornat ningú mai més a treballar des del març de l’any passat. Estem en la situació que estem i no és la somniada, ni de bon tros. Però, és veritat, ja sigui perquè som humans, pel que sigui, que tenim més moral que l’Alcoià, doncs ara mateix estic feliç, de veritat. Perquè hi ha un moment en què entens que la pel·lícula no sols no es veurà en els cinemes, sinó que no es veurà. Perquè hi ha un embut de les plataformes, les plataformes no poden ser poroses a tots aquests projectes sense estrena o mala estrena. Si aquest any hi havia unes cent pel·lícules espanyoles per estrenar, on estan? No estan a les plataformes – a les plataformes hi ha tres de Netflix, tres d’ Amazon i aquesta, ‘Cosmètica de l’enemic’, és la primera de Filmin -. La resta, una norantena de pel·lícules, on són?.“

-Havia llegit que tenies un projecte americà entre mans, ‘Love is a Gun’. Estàs treballant en això o estàs ficat en una altre cosa?

      ‘Ara mateix estic rodant una sèrie per Netflix que es diu ‘Alma’, amb Sergio G. Sánchez, una sèrie fantàstic, de terror adolescent. I sí, tinc una pel·lícula pendent als Estats Units que es diu ‘Love is Gun’, protagonitzada per Chloe Grace Moretz, però és un d’aquests projectes que ja veurem què passa. No tinc molt bones sensacions, essent honest, eh. Perquè pertany a aquesta lliga que és el cinema independent americà – aquí a Espanya o a Catalunya tot el cinema és independent -, però allà hi ha pel·lícules d’estudi i sí que hi ha una lliga molt forta que depèn moltíssim de l’exhibició cinematogràfica. Jo, realment, no sé quin percentatge de totes aquestes pel·lícules han de sobreviure enmig d’aquest trasbals. ‘Love is a Gun’ és una pel·lícula basada en el mite de Bonnie and Clyde, que parla dels fets històrics i que és molt interessant, la veritat, porto treballant en ella un parell d’anys.”

-Enmig d’aquesta situació dramàtica podríem dir que les plataformes són una mica el salvavides de la gent del cinema, no trobes?
     “Si. A més, hi ha una bombolla important perquè a l’Estat, ara mateix, és un territori estratègic molt important per a les plataformes. Estan invertint molt fort per veure qui solidifica les seves arrels i qui es queda amb aquest territori i qui queda desplaçat. Ara mateix, de fet, ‘La casa de papel’, sèries que estan ben fetes i que viatgen molt bé, fan que en aquest moment, Amazon, Netflix o Movistar estiguin invertint i lluitant molt fort per veure on queden cada una d’elles.”