Després de ‘Mientras dure la guerra’ d’Alejandro Amenábar, el 67è Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià retorna al camp de batalla de la Guerra Civil i la memòria dels vençuts i perseguits per un franquisme anihilador en un nou títol espanyol a concurs, ‘La trinchera infinita’, dels cineastes bascos Aitor Arregi, Jon Garaño i José Mari Goenaga. I pel que fa a l’apetitosa secció Perles d’altres festivals, destaquem, entre altres, ‘Los Miserables’ del director, actor i guionista francès Ladj Ly, Premi del Jurat del Festival de Canes. Un film de fort compromís social que parla dels carrers en flames per la violència dels suburbis francesos i que neix després de diversos curtmetratges i documentals del mateix Ladj Ly.

La vida en ombres

Després de ‘Mientras dure la guerra’ d’Alejandro Amenábar, el 67è Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià retorna al camp de batalla de la Guerra Civil en un nou títol espanyol a concurs, ‘La trinchera infinita’, dels cineastes bascos Aitor Arregi, Jon Garaño i José Mari Goenaga. Tot i l’excepcionalitat  de trobar una pel·lícula dirigida a sis mans, cal considerar que els tres directors es coneixien de sempre,  treballat plegats en dos importants films bascos com són ‘Handia’ (2017) i ‘Loreak (2014), seleccionats ambdós en passades edicions del festival donostiarra.

'La trinchera infinita'

El film aborda el cas excepcional de republicans que van viure amagats del terror franquista durant anys fins que es va concedir l’amnistia de 1969. Gent que va portar una vida de talps, tancats en caus, sepultats en vida, per no ser detinguts o afusellats pel règim franquista. No és la primera vegada que el cinema es fa ressò d’aquests fets escruixidors ja que en el gènere documental es va rodar ’30 años de oscuridad’ (2011) de Manuel H. Martin, treball que va desvetllar l’interès pel tema dels tres directors bascos.

Ara des de la ficció, Arregui, Areño i Goenaga es fixen en el matrimoni andalús format per Higinio (Antonio de la Torre) i Rosa (Belén Cuesta), en què Higinio, perseguit pels falangistes, es reclou a casa seva en un amagatall secret durant els anys de la guerra, forçat a canviar d’emplaçament després davant l’assetjament d’un veí del poble. El resultat és un film claustrofòbic en molts moments. També una pel·lícula entrevista ja que sovint les imatges corresponent a la visió d’Higinio en el seu cau, mirant des de petits forats, obertures o vidres entelat d’un mirall.

Goenaga, Arregi i Garaño. Foto: Montse Castillo.

És un dur film sobre la por dels derrotats, tenallats per l’angoixa de ser detinguts i ajusticiats, un temor adherit a la pell, anul·lador. Higinio porta una vida en ombres en la seva trista condició d’emparedat, és com si  no existís, esdevé una identitat esvaïda. El període comprés, uns trenta sis anys, dóna la magnitud del drama viscut, però la dilatació temporal i la incorporació de nous ingredients fa que el costat més asfixiant es dilueixi amb diverses facècies. El pas del temps serveix, però, per veure la consolidació de la negra nit del franquisme i com les esperances en la política internacional de la victòria dels aliats l’acabi alliberant s’esvaeixen.

La llavor de l’odi

‘Les misérables’ afronta la conflictiva relació entre les forces de l’ordre  i la població dels barris marginals francesos, els banlieues. Aquest problemàtica explosiva està tractada a partir de la presència d’un  policia, Stéphane (Damien Bonnard), destinat al suburbi de Montfermeil al costat d’una parella de policies. Després de diversos petits incidents, com escenes de mediació, i que posen al descobert el tarannà divers i, fins i tot, oposat, d’aquests policies, el conflicte principal esclata durant una operació de recerca d’un cadell de lleó robat d’un circ.

Però durant una baralla els policies disparen a la cara del noi culpable del furt quan es veuen assetjats per un grup de nens. La reprovable acció és gravada casualment a vista d’un dron d’un nen del veïnat que es dedicar a espiar a les seves veïnes. Aquest testimoni imprevist de l’agressió enverinarà una situació ben polèmica. La llavor de l’odi germinarà sense aturador a partir d’aquest moment ja que el incident ha estat tancat en fals. El rancor i la ràbia per un abús policial refuten així unes primeres imatges de celebració col·lectiva nacional, amb tots els colors de races i nacionalitats que conformen el gresol francès, conjurats en l’eufòria per un èxit esportiu.

Aquesta unió patriòtica i republicana, una èxit de la multiculturalitat i la convivència col·lectiva, es sustenta, però, sobre un precari equilibri, sempre al llindar de l’esclat social. El que planteja aquest notable film és que la guspira pot saltar en qualsevol moment i que la més nímia tonteria pot encendre la metxa de l’incendi als barris. Un crit d’alerta també sobre situacions viscudes de violència destructiva indiscriminada  que es poden repetir en el moment menys pensat.

Aquesta amenaça latent que batega constantment sembla una posada al dia d’un film tan essencial sobre el malestar dels barris saturats de població migrada i marginal com ‘El odio’ (1995) de Mathieu Kassovitz. I el nervi  de la posada en escena, com les mateixes escenes de batusses i d’enfrontaments en un deteriorat bloc de pisos, tenen el pols dels films rabiosos de Jacques Audiard, sobretot, la Palma d’or a Canes el 2015, ‘Dheepan’.

Tampoc podem oblidar el text primordial ‘Els miserables’ de Victor Hugo, text que ressona de fons en les imatges actuals. En el marc d’aquests suburbis problemàtics i de futur incert, la cita al clàssic de Vigo es fa palès en la primera missió el nou policia. Aquest vincle es fa manifest al final del film amb unes frases reveladores i que donen resposta a les moltes preguntes que formula aquest film gens maniquea, “Amics meus, reteniu això, no hi males herbes ni homes dolents. Només hi ha mals conreadors.” Finalment podem esmentar l’aparició fugissera de Jeanne Balibar com a responsable d’una comissaria.