El 67 Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià ha concedit el primer Premi Donostia de la present edició al cineasta grec de renom internacional Constantin Costa-Gavras, guanyador de l’Oscar a Millor Pel·lícula de parla no anglesa per  ‘Missing/Desaparecido’ (1981). L’entrega del guardó a càrrec del director del festival basc, José Luis Rebordinos, va ser un homenatge a un dels cineastes que atresora la més singular i extensa filmografia de caire polític i social dels nostres temps a les seves espatlles. La cerimònia va comptar amb la projecció de la darrera cinta de Costa-Gavras, la producció francesa-greca 'Comportarse como adultos', adaptació del llibre homònim de l’exministre grec de finances, Yanis Varoufakis.

‘Comportarse como adultos'

El film del director de ‘La caja de música’ (1989) es una crònica detallada de les tenses i llargues negociacions del nou govern grec d’esquerres d’Alexis Tsipras (Alexandros Bourdoumis)amb els dirigents de l’Eurogroup, el FMI o el Banc Central Europeu, els quals que van imposar les salvatges retallades a Grècia. L’austericidi imposat per la Troika a Grècia va acabant doblegant la voluntat del poble grec i la dels seus representants, tot i ser refrendat per majoria en un referèndum.

Trepidant i intens film sobre la veritat de la gent que mou els fils de l’economia i el poder a Europa que, en ocasions, s’allunya del to documental i notarial per abraçar fugues en tipus de sainet com la claudicació final de Tsipras.  Un recurs que encara fa més dolorosa la tragèdia col·lectiva dels grecs. Un film oportú i necessari que compta amb un extens repartiment en què destaca sobretot el ministre de finances grec Yanis Varoufakis, protagonista principal i veu narradora en ocasions, interpretat per Christos Loulis. També trobem Ulrich Tukur, Josiane Pinso o Valeria Golino en el paper de la dona Varoufakis,Danae Stratou.

La particular guerra d’Unamuno

La presència de cinema espanyol a competició ha destacat especialment pel retorn d’Alejandro Amenábar a les pantalles amb la cara coproducció espanyola-argentina 'Mientras dure la guerra'. Es tracta d’un film històric que gira sobre la figura del pensador i escriptor espanyol Miguel de Unamuno els seus últims dies de vida a Salamanca abans de la seva mort. No es tracta d’un film biogràfic a l’ús sinó que el film aprofundeix en el seu ambigu i polèmic posicionament enfront del Cop d’Estat de l’any 1936 contra la República Espanyola.

'Mientras dure la guerra'

Unamuno es va caracteritzar per una evolució ideològica canviant que el va portar a arrenglerar-se en un primer moment amb els aixecats, als quals va finançar, i que li va valdre la seva destitució com a rector de la universitat de Salamanca per les autoritats republicanes. El film fa una esplèndida dissecció de la constitució de l’Aixecament Nacional, amb les seves diverses forces i faccions, mentre es va instituint progressivament a Franco com a cabdill de la creuada nacionalcatòlica. El film juga bé les cartes de la intersecció entre Franco i Unamuno, dos camins en paral·lel que es troben en diferents ocasions, fusionant-se i repel·lint-se.

En aquest film històric ben interessant cal lamentar, en certa mesura, que Karra Elejalde no acaba de congeniar massa amb el paper del filòsof Miguel de Unamuno. D’altra banda, ens trobem amb una interpretació d’alt risc d’Eduard Fernández del militar fundador de la Legió, el mutilat José Millán-Estray, pura caricatura en la vida real, interpretació de la qual en surt reeixit. I per damunt de tot caldria destacar el difícil paper de Santi Prego al posar-se en la pell de Francisco Franco, una de les millors interpretacions que s’han vist mai en cinema del militar Franco, plena de matisos i costats, en què sap extreure la faceta més maquiavèlic i metòdic del personatge tot i el seu posat d’home aturat, que inspirava ben poca cosa, sense fusta de líder.

Més enllà de polèmiques mediàtiques i polítiques sobre el film, cal apuntar que el madrileny Amenábar manté un esperit conciliador tot i apuntar la deriva autoritària i dictatorial que prendria l’Aixecament Nacional. I òbviament preval la identificació d’Amenábar amb el discurs final d’Unamuno a la Universitat davant els feixistes en el clímax dramàtic del film, preàmbul a la imminent mort del filòsof Unamuno, destituït per segona vegada al capdavant de direcció de la Universitat. I com passa sovint quan surten a passejar els fantasmes de la Guerra Civil, cada cop resta més ben palès, malgrat la distància, els paral·lelismes amb l’actualitat espanyola, en què resulten ben propers tics, maneres, lèxic i retòrica del nacionalcatolicisme.