Ja fa uns mesos que el TinderCat arribava a EVA amb CLÍMAX, el primer dating show en directe per a joves. Un espai espontani on trobar l'amor i altres coses. En aquesta entrevista en parlem amb Gerryquerry (Gerard Querol) i Carla Junyent, les cares visibles que condueixen aquest espai demostrant que entretenir i lligar és possible (també en català!).

Qui són en Gerry i la Carla?
Gerard Querol: Som les cares visibles de Clímax, un nou format digital de SomEva. I bàsicament és un dating, un programa per trobar parella.

Però Clímax és la continuació del projecte del TinderCat. Com neix aquest?
G.Q: TinderCat va néixer a través de les xarxes socials, de Twitter concretament. Hi havia els spaces, que és un espai de veu tipus pòdcast, però des d'on la gent pot interactuar. Allà uns quants vam iniciar el TinderCat, i era un espai on trobar parella; nosaltres fèiem de moderadors i la gent es trobava.

Carla Junyent: És una cosa que va néixer de forma molt espontània. Perquè un dia en Gerry s'avorria i al final va néixer així... sense cap interés concret.

G.Q: Sí, sense massa projecció. Fins que un dia ens va escriure la productora "La Bombilla", amb qui ja havíem col·laborat abans, i ens van donar l'opció de portar-ho a un segon nivell. Això ja ho teníem pensat, però ells ens van donar la infraestructura i tot un equip. Llavors d'una manera bastant natural ens vam associar i vam fer uns quants bolos.

C.J: Una gira de bolos, vam anar a festivals, a festes majors...

G.Q: També amb coses grosses. Vam col·laborar amb el banc de sang, amb Òmnium per l'11S. Coses que no ens esperàvem quan vam començar el projecte. El TinderCat passa a ser Clímax perquè també per raons de finançament decidim buscar col·laborar amb alguna empresa més gran, com pot ser 3Cat.

El nom canvia, però continua essent un programa enfocat a joves. Quina és la clau de l'èxit?
C.J: Jo crec que des d'un principi, i també ara tot i tenir una infraestructura més gran a darrere, sempre hem fet les coses molt com nosaltres. Molt natural. Hem tractat temes com l'amor, les relacions, els sentiments..., des d'una manera molt espontània, molt dinàmica i molt divertida. Al final és un programa per joves, i fet per a joves. Crec que la naturalitat de fer front a tot plegat, i el safareig que també tira a tothom, és una mica això.

G.Q: Clarament hi havia un buit. Ara comença a omplir-se, amb programes com "la Travessa", o nosaltres mateixos. Però ara comencem a tenir programes de safareig amb la nostra llengua. Semblava que el català fos una llengua únicament cultural.

C.J: Sí, com d'escola, de política i ja.

G.Q: Sí, com si no poguéssim fer entreteniment una mica més "brut", com ja fan televisions espanyoles. Al final els temes de Clímax són els mateixos dels quals acabes parlant amb els teus amics al dia a dia.

C.J: Així que demostrem que el català serveix per a tot, també per lligar.

I ara? Ha canviat el paradigma? Ens estem atrevint a fer projectes més trencadors -i en català-?
C.J: Jo crec que sí, crec que en molt poc temps la gent s'ha començat a posar les piles. Queda molt per a fer, això està clar, però crec que els nous mercats demanen novetat, coses que atrapin els joves... De mica en mica la Corporació, els mitjans i en general, s'estan posant les piles per fer projectes i formats més trencadors, més atractius...

G.Q: De fet, amb els que col·laborem de SomEva, que és la plataforma digital de 3Cat, estan fent un gran esforç per fer programes que siguin trencadors, i en català. I que justament no enganxen pel fet d'anar a fer un favor a la llengua, sinó perquè el contingut és bo. Jo perquè prefereixo mirar a "l'Spursito" fer una entrevista en català? Doncs perquè m'agrada el contingut i perquè ho fa millor. O perquè hi ha recursos darrere. Que això és una cosa que abans no teníem. Vulguis o no, en ser bilingües, per entendre'ns estàs competint al mateix mercat que l'Ibai Llanos o que el Gerard Romero. Però clar que tenen infraestructures molt grans. Si jo em poso a narrar un partit de futbol, potser em miraran perquè "ho faig en català". Però ara que comencen a haver-hi recursos, inversió... la gent mira les coses perquè li agrada més el contingut que es genera, en la nostra llengua. Llavors ja no és un fet de "ONG" sinó que ho mirem perquè ens agrada.

C.J.: És allò de "salvem el català". Ho fem en català, perquè és important, però cal que valorem o posem en mira les coses fetes. Coses fetes, òbviament en la nostra llengua, però que les fem professionalment, amb recursos i que són potents.

És a dir, que més enllà de la militància lingüística ara mateix hem de fer prevaldre també el sentit natural de les coses. És això?
G.Q: La militància lingüística està molt bé.

C.J: I és necessària. Ho ha estat i ho és. Fa uns anys potser no hi havia tanta empenta per la llengua, llavors calia forçar més la màquina. Però ara que estem en un punt on la cosa pot anar tirant, no cal fer-ne èmfasi sempre, el que fem ara és naturalitzar la llengua. Fer la nostra vida i en català.

G.Q: És el mateix que passa amb la música. La música que es fa en català hi ha gèneres que et poden agradar més, i d'altres que menys. Això està guai, i és també el que comença a passar ja amb el contingut, que no perquè sigui en català ens hem de tragar vídeos d'una persona dient barbaritats. O potser sí, depèn del que t'agradi.

El format de Clímax es presenta en un format 100% digital. Que és també la manera fàcil d'arribar als joves. Però vosaltres heu fet algunes coses presencialment, això us aporta alguna cosa més enllà del digital?
G.Q: Sí, pot ser. La presencialitat aporta molta espontaneïtat, moments únics que no pots tenir preparats i això és el que dona més suc. A mi m'agrada molt el contacte amb la gent, que la gent expliqui les seves històries, que intervingui... Per posar un exemple, l'altre dia a un show d'Estrella Damm va aparèixer un paper que deia que a una noia del Planta Baixa li posava molt "perra" a la Carla.

C.J: I clar, jo me'n vaig anar amb el micro cap allà. No sé, però els shows que hem fet presencialment han estat més divertits perquè veus com la comunitat en directe. Aquí ho veus digitalment, quan ho fèiem per Twitter ho escoltàvem..., tens una sensació d'aquesta comunitat, però al final quan veus la gent allà, i passant-s'ho bé, t'aporta aquest escalf que no és tan digital. Tot i que cal dir que en digital, al ser en directe, també passa de tot.

Per acabar aquesta conversa, un dating és un programa per lligar. Les coses van bé? Han sortit parelles?

G.Q: A veure, la gent folla.
C.J: hahahha, en resum sí.
G.Q: La gent es lia, manté relacions sexuals... aquestes coses passen. I han passat gràcies a nosaltres. Parelles també n'han sorgit, però clar és més normal que la gent pugui mantenir relacions, que no que surtin parelles.
C.J: També depèn de si contem des de Clímax o des de TinderCat. Si comptem des de l'inici de tot, tenim certa coneixença de què hi ha hagut històries. Hi ha gent que ha fet amics, que s'han liat, que han trobat parella.
G.Q: S'ha creat una comunitat que al final nosaltres presentàvem, però ells després es feien amics, feien les seves coses... Això no és només gràcies a nosaltres sinó a la comunitat i als espais que s'han creat.
C.J: i sí, també s'han arribat a fer parelles.