Agradi o no, la “data de caducitat” i la “data de consum preferent” que figuren als envasos de productes alimentaris són dos conceptes diferents. Cert que ambdós s’apliquen a productes destinats al nostre consum, però el seu enfocament, lleugerament diferent, hauria de ser més explicat. Intentem-ho.

Per un costat, tenim la “data de caducitat”, que segons els experts indica el moment fins al qual aquell producte o preparat pot ser consumit de forma segura i, en principi, amb garanties higièniques que l’elaborador-envasador hauria de publicitar. Perquè habitualment, es deixa una part de la responsabilitat a l’usuari, ja que la indicació sol anar matisada per una frase que ve a dir que allò és cert, sempre que per part del comprador s’hagi conservat el producte en condicions satisfactòries que, per cert, sovint no es descriuen i, per tant, queden a la voluntat del consumidor.

Per l’altre, tenim la “data de consum preferent” que en principi indica el moment fins al qual l’aliment o producte conservat manté la qualitat que hom li atribueix (sabor, color, etc.) sense entrar, en principi, en la seva higiene o el possible perill d’intoxicació alimentària.

Aquesta aparentment petita diferència, amaga, però un enfocament que pot acabar essent important. Perquè el primer límit temporal deixa de costat la qualitat per centrar-se únicament en la salubritat o la higiene, qui sap si potser esperant que la cocció o escalfament del producte ajudi a eliminar els possibles bacteris. Potser per això, la majoria dels productes que llueixen la seva “data de caducitat” són productes bàsics, crus i sense opció de conservar-se en condicions durant força temps, en ser altament peribles com ara el peix fresc o la carn picada fresca. Llevat que intervingui la congelació, clar.

Contràriament a això, els preparats amb “data de consum preferent” permeten una certa laxitud, ja que superar el límit no els suposa entrar en la toxicitat, sinó en una certa pèrdua de qualitat que un bon cuiner pot dissimular. Per això, molts d’ells donen instruccions sobre on i com guardar-los i fins i tot sobre com actuar un cop oberts per conservar-los. Novament, però, passant el pollastre al consumidor que ha de valorar si aquella olor lleugerament diferent que ha agafat el producte pot voler indicar algun perill. Ja se sap, la possible culpa és negra i no la vol ningú.