És un dels problemes que té la gastronomia. La denominació dels productes i preparats. Amb un grau suportable de varietat quan entrem en els localismes que abasten una regió relativament petita i amb una difusió del producte no massa important, que en conserva el nom. Per exemple, la “Catània” vilafranquina (tradicional ametlla folrada de pasta de xocolata de la capital de l’Alt Penedès) no sembla tenir altra denominació. Però quan el producte o preparat ha assolit una difusió multinacional, quasi totes les llengües intenten, modificant el nom original, crear el seu propi vocable per designar-lo. I el que era un localisme acaba imposant-se o desapareixent segons les mans o pàgines per les quals hagi passat. Però aquest procés mai es dona per acabat. Lingüistes i erudits mantenen viva la brasa dels noms antics. I més quan s’enfronten a una denominació en perill d’extinció com la seva pròpia llengua. Un exemple és l’aladroc, que a la part sud de Catalunya i a la costa valenciana, continua mantenint la seva quota presencial en el llenguatge, enfront de l’anxova que denomina el peix fresc d’aquesta espècie a la resta de la costa mediterrània. Però el problema no acaba aquí. Entrem al rebost. Hi podrem trobar el mateix peix, net i passat per salmorra durant un temps abans de separar-ne els filets i conservant-los en oli. I a l’etiqueta, probablement, hi trobarem la paraula “seitó”. La cirera del pastís, però, arriba quan anem al supermercat (amb permís d’alguns artesans de l’oliva que han diversificat la seva producció cap al peix blau) i ens trobem amb una semiconserva etiquetada (ai las!!) en castellà i com a “boquerón”, que no són sinó els mateixos filets d’anxova, però esblanqueïts per l’acció del vinagre en què han macerat. Encara queda el “bocarte” (peix o semiconserva) amb el que toparem si anem al País Basc i busquem els mateixos peixos. Em pregunto si acabarem com en el cas d’altres peixos. Filetejat i desespinat, tot es ven com a lluç. Encara que a voltes, s’assemblin tant com un ou i una castanya. | 
