El que fins fa poc era una tradició implantada a casa nostra a partir dels costums més o menys rurals, porta cap a esdevenir una norma de mercat amb importants conseqüències pel medi ambient.

Perquè a les cases de pagès o aquelles on hi havia antecedents d’aquesta forma de vida, era habitual guardar, a finals d’estiu, uns quants melons al rebost per poder gaudir d’aquesta fruita durant la resta de l’any en curs i en els dies assenyalats. Menjar el darrer d’aquests melons (batejats com “d’hivern” i generalment de la varietat “pell de gripau”) el dia de Nadal o per Cap d'Any, era tot un detall d’amor i respecte cap als productes de la nostra pagesia, integrada en el nostre receptari amb altres productes com el capó o els torrons.

Avui, gràcies al transport, especialment l’aeri, el meló s’ha convertit, junt amb la seva parella de fet, la síndria, en una fruita habitual a les botigues i mercats, que es consumeix tot l’any gràcies a les plantacions equatorials (Brasil i Senegal especialment) que poden ajustar a la seva producció, l'oferta i demanda dels nostres mercats. I com que en aquest cas s’ha allargat a tot l’any, aquestes noves “terres meloneres” s’aprofiten de la manca d’estacionalitat enfront de les nostres que han d’esperar l’arribada del bon temps.

El més “fotut”, però, és que aquest canvi d’estacionalitat en els nostres mercats, afecta molts altres productes. Suposant, a més, canvis en les varietats més habituals de certs fruits. Per exemple, amb cogombres de pell més fina i més rics en aigua que, ai las!, es fan malbé amb més facilitat. Però que, en garantir la seva presència regular al mercat, fidelitzen al consumidor a canvi de fer més monòtona i restringida la seva dieta quotidiana.

De fet, tornant al meló, potser caldria recordar l’altre extrem del calendari. Quan, pels voltants de Sant Joan, a casa dels avis treien a taula el primer meló de l’any. No massa madur, però que permetia fer enveja als coneguts per haver estrenat “el temps dels melons”.