És clar que, en el procés d'alimentació diària, l'objectiu (el fons) és fer entrar els aliments al tub digestiu, preparats perquè els sucs gàstrics i altres enzims puguin transformar les seves molècules en altres fàcils d'absorbir i aprofitar per al funcionament del nostre cos.

Una altra cosa és la manera com aconseguim aquest objectiu. El procés previ a la ingestió que, a primera vista, podem dividir en dues etapes. La culinària i la de consum. La que té lloc a la cuina -de la qual parlarem un altre dia- i la que es fa a la taula. Tan important com la primera encara que, sovint, menystinguda per la pressa, la poca gana o els problemes personals de tota mena. O també desnortada per la moda més o menys extravagant del moment.

Tradicionalment, aquesta etapa "de taula" tenia unes normes que, tot i variar en cada societat i fins i tot en cada família, mantenien unes tradicions tan fonamentals com la de tallar el capó de Nadal a taula o menjar els cigrons amb cullera. Els pares renyaven als nens i nenes que seien a taula de forma displicent, separant els colzes del cos a l'hora de tallar la carn o fent servir els dits per acostar els darrers grans d'arròs.

Avui, només cal veure els anuncis de televisió o els esforços dels monitors en un menjador escolar, per tenir clar que les coses han canviat i estan canviant. I no sols en aquests àmbits. Les pizzes menjades en un sofà enfront de la televisió, agafades tot fent penjar els fils de formatge fos, o les hamburgueses queixalades amb la boca oberta de bat a bat, en són dues mostres. Per no parlar de les cerveses begudes "a morro" a la taula del restaurant o les cuixes de pollastre acostades a la boca amb les mans per poder emular les proeses d'Obèlix.

Consti en acta que no estic reclamant el retorn als costums victorians de la burgesia noucentista en les que la taula era quasi un lloc de recolliment i silenci. El seu caràcter convivial i amable no hauria de perdre's mai. Però entre això i convertir-la en un taller de mals hàbits..., hi ha un bon tros.