Era d'esperar. La darrera edició del Corpus de la Cuina Catalana accepta el gaspatxo com a plat de la nostra cuina. El debat s'ha obert entre els que podríem definir (sense cap connotació despectiva, deixem-ho clar) com "puristes", i els "aperturistes". Cadascun amb els seus arguments i raonaments.

Però potser caldria donar una ullada enrere. Cap al que ha estat la història de la gastronomia. I recordar que -temps fou temps- hi havia una cuina francesa que dominava el món civilitzat, emmirallant a l'aleshores omnipotent i dominant Europa. I que aquella cuina i els seus plats esdevingueren model per moltes altres cuines que els adoptaren tot incloent-los en el seu receptari. O potser no tenim al receptari català el fricandó que reivindiquem com a nostre i els italians tenen la seva venerada pizza en què molts veiem un descendent de les coques de recapte mediterrànies? D'exemples no en manquen.

Una adopció, però, que sovint no fou el "paste & copy" que molts practiquen i alguns prediquen avui dia. La medieval coca de recapte va adoptar a Itàlia el tomàquet vingut de les Amèriques per popularitzar-se entre la gent fins a esdevenir un símbol diferenciador d'una cuina nacional.

D'aquí que, agradi o no, aquell procés s'estigui repetint, ara en l'àmbit mundial i a conseqüència de la globalització i el turisme. Que les cartes dels restaurants no creatius (i fins i tot alguns que se les donen d'això) siguin cada cop més un compendi de plats més o menys tradicionals d'arreu del món.

El problema és que aquesta globalització es produeix en un món tecnificat que redueix l'alimentació a una dosificació de calories i compostos químics. Sense que a les cases, els cuiners i cuineres vagin més enllà dels tocs estètics o optimitzadors aplicats als plats que els receptaris dels aparells de cuina prescriuen en quantitat i temps. El somni de l'estofat universal de vedella de cultiu cel·lular i patates clonades envasat al buit, és cada dia més a prop. Despertem les cassoles. I no sols per fer plats més bonics i fàcils de cuinar.