Finalment, la revista CUINA, impulsora de la 5a edició del concurs "El plat favorit dels catalans", ha fet públic el seu veredicte, fruit del recompte dels 35000 vots que hem emès els catalans i catalanes durant aquestes darreres setmanes. Un recompte que ha declarat guanyadors als cargols a la gormanda de les terres lleidatanes, enfront les cosmopolites croquetes de pollastre, en una situació que podríem qualificar d'empat tècnic virtual, que sembla demostrar quant dividida està la nostra societat en temes de menjar i beure.

Però potser no sigui una qüestió de preferència sinó una qüestió d'enfocament. Perquè, al meu entendre, els dos plats (o tapes si ho preferiu) tenen avui objectius diferents i, per tant, s'adrecen a zones distintes del nostre "cervell" gastronòmic.

Si ho pensem fredament -o donem un tomb per l'aparador gastronòmic de les lleixes del supermercat- constatarem que les croquetes, junt amb les pizzes, els macarrons a la bolonyesa o el trinxat, són reines dels preparats de 5a gamma, aquells que només cal escalfar i dur a taula. Per contra, els cargols no van més enllà d'un o dos productes, i encara just bullits. És a dir, es queden, com a molt, a la 4a gamma, esperant que els cuinem nosaltres. Com pot ser doncs que, quan es posi a votació la seva acceptació, superin als altres candidats?

Per mi, la cosa és clara. Molta gent vota amb el cor i fa la transposició del seu amor al país, a un plat que els és exclusiu. Que els identifica com diferents. La nostàlgia identitària se sobrevalora enfront la pràctica realista que demanaria l'enquesta i que es reflectiria en el consum.

I no és estrany. Altres cultures fan el mateix. Cap francès us dirà mal del "cassoulet", tot i que en mengi un cop l'any. Cap italià negarà les virtuts del "fegato" encara que no entri a la seva cuina.

D'aquí, al meu entendre, l'empat tècnic entre els que han respost pensant en allò que mengen i els que s'han decantat per allò que els identifica.

Si us demano triar entre una truita de patata i un risotto, segur que no dubteu. Però entre una amanida catalana i un cap i pota, segur que tornem a empatar.