Amb la tardor, s’acosta el temps de les guies gastronòmiques. Amb la mítica Guide Michelin al davant. I no puc sinó preguntar-me: Sortiran aquest any?

La pregunta és retòrica. Hi ha massa negoci darrere d’aquest aparador del menjar i beure com per renunciar a aquesta bota de Sant Ferriol. Però el dubte aflora. Segons expliquen i pregonen totes les guies, els seus exploradors (inspectors en el cas de la Michelin) no paren de recórrer el territori -d’incògnit, naturalment- i posar al dia els seus arxius. Per poder triar els restaurants que, en la propera edició, mereixeran sortir a les seves pàgines. Amb estrella, sol, etc. o, simplement, com a recomanació de fer allò que les primeres guies Michelin suggerien. Que valia la pena fer una marrada per anar a seure a la taula de l’establiment.

El dubte és saber si aquests soferts exploradors, en els temps de pandèmia que vivim, han fet la seva feina amb idèntica dedicació i eficàcia que els altres anys. Recordem que els rumors de compromisos, favors, etc. no han deixat mai de perseguir aquesta mena de publicacions. I enguany, amb l’espasa de Dàmocles de la crisi del sector fruit de les limitacions d’aforament, horari, hàbits, etc. imposades, és probable que aquests rumors repuntin. Perquè, al marge dels germans Roca, no hem sabut de cap restaurant “guiable” que hagi tancat portes, fet quarantena o posat limitacions a l’hora de portar plats a taula.

En qualsevol cas, caldrà veure negre sobre blanc el que expliquen de tot plegat les esmentades guies. Si inclouen algun comentari sobre les dificultats i esforços dels seus exploradors per fer la feina ben feta. Les mateixes que tenim els professionals de tantes i altres branques de l’activitat humana. Perquè, en principi, no sembla que aquesta feina de rastrejador sigui susceptible de poder recórrer al teletreball.

Si més no, al marge d’aquell del que -des de sempre i tan sovint- s’acusa molts periodistes d’aquest ram. D’escriure al dictat de qui els mana o els paga. Com si això no fos el menú de cada dia.