He tornat a un establiment on, al marge de comprar els queviures de la setmana, podies i pots menjar. Però hi ha un canvi important. El que abans eren safates grans d'alguns plats del menú a la vista del públic, s'ha substituït per unes racions emplatades de mostra. Com les que surten de la cuina quan tu les tries i demanes.

Aquesta no és l'única diferencia. Aquell conjunt de safates més petites on esperaven els ingredients -un per safata- amb els que tu podies dissenyar i demanar la teva pròpia amanida, han desaparegut. Tot per la maleïda pandèmia que obliga a extremar les mesures de seguretat.

Aquesta experiència, m'ha dut a reflexionar sobre el futur dels bufets lliures que tants dies de glòria varen donar als restaurants de cap de setmana des de l'època del turisme de rodalies i que encara avui es mantenien vius a molts llocs. Aquells on veies aturar-se els autocars -sovint de la tercera edat- i la gent fer viatges des del bufet a la taula amb plats curulls de macarrons, embotit, gambes i altres "delicatessen".

Molt em temo que tardarem a tornar a poder seguir aquells rituals que, agradi o no, feien convivialitat i ajudaven al sector de la restauració a quadrar els comptes. Els bufets lliures dels nostres restaurants hauran de considerar-se, durant un temps, bufets confinats. A no ser que hi trobem alguna alternativa, que podria passar per alguna forma de robòtica que agafés els ingredients de forma segura i asèptica i els incorporés al plat per amanir-los just abans de posar-lo al nostre abast. Però, de debò seríeu capaços de menjar amb pau i plaer allò que us serveix una màquina?

Reconec que no he pogut evitar recordar aquella mítica escena del Tiempos Modernos en la qual un inventor amb pinta estrafolària sotmet al pobre Charlot, treballador d'una cadena de muntatge, a un dinar preparat i servit per un robot que, això sí, li eixuga els llavis cada cop que li dóna una cullerada. Encara que li hagi tirat pel damunt la resta del plat.

Comença a ser urgent que algú vagi dissenyant alternatives.