Cada dia és més a prop. Aquell moment que podrem tornar -sense normes especials més o menys assumibles- al restaurant de luxe o al de la cantonada on cada dos per tres fèiem un menú. I aleshores veurem si aquesta efervescència del “menjar confinat” que hem viscut durant el confinament i sobretot a les xarxes socials, ha modificat els nostres hàbits i ens ha convertit en més casolans.

Cert que la resposta podrà venir condicionada per la pujada de preus que han experimentat aquestes setmanes els productes bàsics de la cuina (verdures, fruites i demès) i que frenarà a molta gent, lligant-los als focs de casa. Sobretot perquè els restauradors també estaran més o menys obligats a repercutir-ho en els seus preus. També hi tindrà alguna cosa a veure la normalització dels altres aspectes de la vida quotidiana que ens tornaran a prendre temps dels fogons. Un temps que aquest confinament ens ha regalat a doll, tot i fer-ho en contra de la nostra voluntat. Probablement, encara hi haurà un tercer factor que jugui en contra de la nostra conversió domèstica. La conversió de molts restaurants -per raons de supervivència- en botigues de menjar preparat i l’entrada de molts productors en aquest món dels plats preparats i envasats que fins ara es reduïa a les truites, la pasta i algun que altre estofat. Sense oblidar la constant eclosió de nous programes de menjar (que no de cuina) que divulguen la imatge dels sopars casolans de famosos en declivi.

Seria il·lús renegar de les conseqüències de tot plegat, però em jugo un pèsol que tot plegat quedarà en una opció personal de més o menys repercussió a les xarxes socials i que els publicistes empraran per promoure productes concrets. La gent seguirà cuinant a casa, però més per imperatiu econòmic que pel plaer de posar-se el davantal. Per tant, la cuina de proximitat, la saludable, la divertida o fins i tot la tafanera, seguiran essent patrimoni d’alguns cuiners professionals en els seus establiments, i d’alguns amants de la cuina -tradicional o no- en les seves planes web.