Amb la tardor, arriba el moment de recuperar els rituals del món de la gastronomia. Ja hem començat a saber com queda enguany la borsa de les guies Michelin. Qui ha pujat i qui ha baixat en els diferents rànquings que Michelin dosifica i multiplica per garantir-se l'atenció mediàtica. Tot just fa uns dies que hem tancat la ja tradicional cita del Gastronomika de Donosti amb la presentació de les darreres novetats i ponències i un imprescindible homenatge a la gran Carme Ruscalleda. Fins i tot la revista Cuina ha recuperat la tradició del plat favorit dels catalans –aquest cop centrat en plats més o menys tradicionals de la cuina internacional- posant en marxa la tradicional votació entre els seus lectors. Per no parlar de l'empenta del Master Chef televisiu que torna a intentar fer-nos creure que els famosos també cuinen. Com cantava La Trinca: "Tot va molt bé, senyora baronessa".

Però si allunyem el focus per ampliar el camp visual, podem detectar certa deriva cap al "show business". Cap a l'impacte mediàtic que garanteix audiència i presència als mitjans de comunicació. Perquè, a part de la iniciativa de Cuina que podem titllar de lògica després de dos veredictes dels catalans sobre la nostra cuina tradicional, les altres apunten un canvi de tendència que el temps dirà si és el que ens cal.

Les guies Michelin, tradicionalment dedicades a ordenar jeràrquicament i en grups als triats, estan deixant pas a formats com el World's 50 Best Restaurants on l'ordenació és lineal, posant aquest any el Mirazur al capdavant. Les trobades gastronòmiques d'alt nivell es redueixen (només cal veure la situació actual d'aquell Fòrum Gastronòmic que volia menjar-se el món des de Barcelona) en quantitat mentre creixen en intensitat i densitat d'actes. Els programes televisius de cuina són, cada cop més, marc de tafaneries, competències i fins i tot escàndols, abandonant l'explicació dels plats i la divulgació dels "truquets" dels cuiners.
Caldrà parlar, a més del canvi climàtic, de "canvi gastronòmic"?