A casa meva –ignoro si a alguna altra- el mot designava un preparat culinari que no acabava de ser del gust del personal, generalment per massa suc o punt de cocció excessiu que desfeia els ingredients. No era doncs un terme ofensiu o pejoratiu. Es limitava a descriure un plat que generalment era fruit d'una situació excepcional que l'àvia cuinera s'afanyava a destacar. El retard en seure a taula o el nombre excepcional de comensals. En qualsevol cas, alguna cosa que havia alterat els seus rituals de preparació i cuina duent-la a un resultat no volgut.

El record s'ha desvetllat quan he llegit que un conegut i reconegut xef de cuina d'aquells de restaurant exclusiu i suposada preparació individualitzada dels plats, ha dissenyat una hamburguesa per una cadena de cases de menjar (a mi m'agrada anomenar-les "súpers de menjar") que espera vendre'n milers cada dia.

He recordat com la meva àvia explicava que ella estava acostumada a cuinar pels de casa i que aquelles invasions de parents o amics no habituals, li canviaven les rutines i l'exposaven a la baconada. Per això no m'he pogut estar de pensar en com aquest restaurador, acostumat a les racions individuals, s'ho deu haver fet per pensar i dissenyar, amb garanties d'èxit, la preparació simultània i massiva del preparat.

Perquè a l'escola de cuina on deuria fer els seus estudis o als restaurants on feu estades, no crec que això ho tractessin. Han estat molts anys de cuina aristocràtica i burgesa que res tenen a veure amb la massificació actual del menjar llest per escalfar. I tots sabem que la cuina no és una ciència exacta. Que, per exemple, els macarrons per dotze no demanen multiplicar per tres el pes de tots els ingredients que emprem quan som quatre.

D'aquí que miri aquella hamburguesa –i el menjar massificat en general- amb un cert recel. No dubto que el prototip del cuiner pot ser excel·lent, però no ens enganyem. Qui controla la producció massiva final? Em temo que la darrera paraula deu ser del microbiòleg, del cap de producció... o del comptable.