A la cuina, com a TV3 en aquest nou programa que presenta Anna Simó on un estrany s'infiltra en el si d'una família, cal estar sempre amb els ulls ben oberts per evitar que algú entrat de trascantó pugui esguerrar-te un plat o, pitjor encara, un d'aquells àpats que tots els que ens fiquem a la cuina aspirem que resulti memorable. I el més fotut de tot és que, quan t'adones d'això, ja sol ser massa tard per resoldre el problema.

Dos exemples personals del dinar de fa una setmana amb uns amics. A l'aperitiu, primer infiltrat. Una cloïssa traïdora que, tot i haver-la purgat un parell d'hores en aigua salada, va retenir prou sorra com perquè el cruiximent a l'hora de mastegar-ne alguna, espatllés el plaer de notar el lleu toc d'absenta amb que les vaig perfumar mentre s'obrien.

En el plat principal, un all cremat de rap fet amb el ritual d'esqueixament de les patates que jo completo amb el picat d'un parell de bocins per aportar més fècula espesseïdora a la salsa, segon infiltrat. Una patata que resistí a la cocció i que calia mastegar mentre les altres es fonien entre llengua i paladar quan les premies. Inconvenient que vaig poder minoritzat recomanant a la taula aixafar les patates per aprofitar millor la salsa.

Fou culpa meva? Crec modestament que no. Perquè jo vaig seguir el protocol convencional. L'aigua de purgar les cloïsses era prou salada com per veure sortir els sifons de les closques. I elles estaven posades en una escorredora alçada per permetre la caiguda de la sorra al fons. Per altra banda, la patata, que vaig pagar com vella -la requerida-, havia estat agafada tota del mateix cistell de la botiga i on s'indicava la varietat.

I consti que no acuso a la peixatera d'endinyar-me una cloïssa poc honesta o a la verdulera de barrejar patates. El fet culinari té prou variables com perquè alguna d'elles ens faci la guitza el dia menys esperat.

Els meus convidats ho varen entendre i em van agrair la sinceritat de no intentar amagar-ho amb excuses de mal pagador. Els infiltrats sovintegen.