Confessava Carme Ruscalleda que, quan va començar el boom de la cuina catalana d'avantguarda, van haver de lluitar contra l'opinió generalitzada que els acusava d'oferir als clients, plats massa buits i factures massa plenes. I que aquell enèsim sentit de la gent, segueix encara activat en molts de nosaltres -qui sap si com a resposta atàvica al síndrome de la postguerra dels nostres pares- condicionant la sensació global a l'hora d'abandonar la taula.

Curiosament, però, aquest sentit no catalogat i basat en la percepció de la relació de volum entre contingut i continent, no es dispara quan la situació és inversa. Només cal veure els plats que van cap a les taules, curulls i quasi desbordats, dels bufets lliures. O potser també ho fa, però contrarestat immediatament per un altre sentit amagat que aporta satisfacció quan intueix una situació d'excés gastronòmic. Allò que deia Cervantes per boca de Sancho Panza, en la frase popular: "Muera Marta, muera harta".

Proposo doncs una primera reflexió sobre les vaixelles. Sobre l'efecte moderador de la golafreria que podria tenir un plat menor, ple d'una ració que avui tenim per suficient. Reflexió ampliable a les cristalleries que, amb l'excusa d'airejar el contingut, són veritables piscines on, perquè no semblin buides, cal abocar-hi un quart d'ampolla de vi.

Però també demanaria a cuiners i prescriptors que, pel bé de la nostra salut i aspecte, reflexionessin i ajustessin les quantitats dels ingredients de les seves receptes publicades a aquesta voluntat moderadora. I que els crítics gastronòmics incorporessin a les seves reflexions i veredictes, la mida del plat adient per no caure en allò que afirmava haver patit Carme Ruscalleda. Pensem que, al restaurant de "ringo rango", poca gent gosa demanar una llossada més de sopa o d'estofat. A casa, en canvi, si la presentació genera sensació de plat buit, l'assalt a la cassola previsora està servit. Per més que el cuiner o cuinera digui allò de "demà, reposat, encara serà més bo".