La recent publicació de la llista dels World’s 50 Best Restaurants, amb la remuntada dels germans Roca fins a la medalla d’argent, ha donat peu a una polèmica absolutament innecessària que no hauria d’enterbolir un fet objectiu. A Catalunya tenim el segon millor restaurant del món. Si més no des de l’òptica de la revista Restaurant i els seus periodistes i experts. La polèmica em sembla fora de lloc aplicada a una feina que vol acollir i donar plaer a uns clients. O potser el fet que Primo de Rivera fes alguns dels seus consells de ministres al restaurant Lhardy i el dictador africà Jean-Bédel Bokassa fos client del parisenc La Tour d’Argent, treia mèrit a les seves cuines i minvava el seu prestigi?

No vull contribuir a fer més espessa la cortina de fum. Perquè el que vull denunciar és com, lentament, aquesta llista d’origen britànic va agafant cada any més protagonisme enfront les històriques Guide Michelin. Fet que, aquest sí, ens hauria de preocupar.

Perquè les guies franceses atorguen les seves estrelles de forma igualitària. Republicana. Els restaurants dels germans Roca i de Carme Ruscalleda comparteixen estrellat en pla d’igualtat. Amb un centenar de privilegiats més d’arreu del món. I és cada lector i, sobretot, cada client, qui estableix el seu rànquing particular. En funció de les seves preferències i gustos.

Els 50 Best, en canvi, ens els presenta ordenats. Ens dona una llista que, en tant que feta pública a bombo i plateret i esbombada per tots els mitjans de comunicació, pot condicionar l’opinió dels afeccionats a la gastronomia de criteris poc consolidats.

La guia Michelin permet opinar i, sobretot, matisar. La 50 Best sols accepta dues opcions. Combregar-hi o discrepar-ne. Jo estic més per la primera. Es nota?. Entenc que pel món mediatitzat resulta millor que li donin la feina feta i ordenada. Però si el que realment volem és fer del acte gastronòmic una aventura de descoberta, el millor és posar tot el gènere damunt el taulell i que el client triï i remeni. Sense prejudicis.