No tothom ha passat per la mateixa escola de la vida. Només cal fixar-nos en els amics, parents i coneguts, per adonar-nos de la diferència de gustos, filies i fòbies alimentaries que hi ha. I sense tenir en compte aquelles limitacions o obligacions que imposen la salut o l’estètica.

Una situació que amb relativa facilitat ens pot acabar abocant, si no ho ha fet ja, a una perillosa uniformitat de rebost que acabi generant també una uniformitat de cuina. Només cal passar per les botigues i els mercats de pobles i viles de mida mitjana o petita i constatar la manca de diversitat en elles i entre ells, per sentir l’alè al clatell d’aquesta realitat que compensem a base de botigues exquisides i cuiners sofisticats que res tenen a veure amb la realitat global que ens envolta.

I això, des del meu punt de vista, no és una situació desitjable. Sobretot en un mon que reclama diversitat, la predica i la defensa aferrissadament. No és lògic que defensem la supervivència del os bru o la sargantana d’unes illes mentre deixem que centenars de varietats de tomàquet, mongeta, patata o cereal desapareguin. Més que res, perquè aquells que han conformat el seu gust en base a elles, es troben orfes d’aquelles sensacions olfactives i gustatives, i es veuen obligats a refer tot el procés, més influïts aleshores per la publicitat i les possibilitats del mercat que per les seves preferències personals, fixades en el seu subconscient durant els anys de l’aprenentatge.

Encara és freqüent sentir en boca d’algun comunicador l’anècdota dels nens que, a la classe de ciències, dibuixen els pollastres ja passats per l’ast com exemple de distanciament de la realitat. Però som els primers en protegir-los de l’espectacle –i la pràctica- suposadament sanguinaris de netejar el peix que han de menjar per sopar. O d’oferir-los costelletes de xai tot menystenint-ne el fetge. O el lluç filetejat per evitar-los el perill de les espines. O ....
I així no es fan consumidors responsables. Es fan menjadors viciats.