No criticaré als pagesos tecnificats. Tenen el mateix dret a buscar una vida més planera, tranquil·la i productiva que els directors de fons d’inversions. Però no em puc estar de pensar en la diferència entre els raves d’algun pagès del mercat de Vilafranca i les pilotes de golf granatoses i de mida homogènia que em criden des dels expositors del supermercat de torn.

Només heu d’entrar a l’inefable Google i buscar un vídeo amb els items cosecha i rábanos. Veureu com en uns immensos hivernacles i per damunt d’una terra flonja i gens trepitjada, una màquina pentina el terra arrencant-hi els raves, girant-los cap per avall i fent-los avançar per unes guies que els acumulen en un punt on, periòdicament, la màquina fa i lliga els pertinents manats que, ara sí, operaris humans van posant diligentment en capses. Uns raves que intueixo plantats per una altra màquina que els distribuí amb precisió mil·limètrica per facilitar la collita, i regats per uns núvols fets aspersors que, amb puntualitat britànica els donaven la quantitat justa d’aigua pel creixement. Uns raves, per tant, als que el pagès –o hauríem de dir productor?– no ha dedicat ni un minut ni un pensament. Que han crescut en el més terrorífic desamor. La qual cosa no significa que no siguin bons.

En aquests temps de coexistència –no sempre pacífica i harmònica- entre pols oposats, aquest rave podria exemplificar els que s’enfronten en agricultura i, si agafem el rave per les fulles, en alimentació. Perquè, si alguna cosa diferencia aquesta agricultura industrialitzada (no tinc cap por a emprar el terme) de la més emocional que intenta mantenir el producte tradicional, és l’amor.

Feu una prova. Si aconseguiu uns quants raves de Km0, conreu ecològic o, simplement, d’hort de pagès tradicional, renteu-los, entalleu-los en creu i deixeu-los en aigua perquè s’obrin. Escorreguts, dueu-los a taula. Poseu-hi una mica de mantega i uns grans de sal pel damunt i... a la boca. Mastegueu amb els ulls tancats. Segur que notareu la diferència. L’amor.