Enòlegs, tastadors i molta altra gent relacionada amb el món del vi han començat a arrufar el nas quan els amants de l’estadística (que d’aquests tampoc en manquen) han començat a anunciar una certa davallada del consum i valoració dels vins negres, enfront una pujada relativament important, en aquests mateixos aspectes, dels vins blancs. En resum, que la gent està decantant-se lentament cap als vins blancs, en detriment dels negres i, curiosament, mantenint el seu interès pels vins rosats, especialment en l’àmbit dels escumosos.

Aquest canvi de tendència, sempre segons les estadístiques, seria causat per la progressiva inclinació dels sectors més joves del consum del vi, cap a les varietats blanques, com una mostra més de la tendència de la joventut (dic jo) a separar els períodes d’oci i disbauxa que exemplifiquen els caps de setmana, de la vida quotidiana, durant la qual, en contra de certes imatges interessades i esbiaixades difoses amb intencions més o menys perverses, la tendència seria a consumir begudes amb poc grau alcohòlic o directament aigua.

La millora tecnològica permet aquesta evolució que, en principi, hauria d’afavorir al sector del raïm, ja que el procés dels vins blancs és molt més simple -i, per tant, més econòmic- que el del negre que demana una fermentació més complexa i un envelliment mínim que suposa temps d’ocupació dels cellers i cura i control del procés. La raó per la qual, probablement, els nostres rebesavis es varen decantar pels negres, d’evolució més complexa.

Tampoc sembla que la conservació, més exigent i llarga en els negres, sigui un factor que es destaqui en els vins preferits. Els negres joves han estat durant molts anys considerats “vins menors”, però actualment hi ha força referències en els rànquings de prestigi adreçats a una societat on les novetats -encara que sols sigui en l’etiqueta o el nom- tenen un valor afegit que els fa cobejables.

Semblaria, doncs, que la carta de vins experimenta un cert canvi de color. Que es descoloreix una mica. Que sigui a fi de bé.