No els hauríem de perdre. Formen part de la cultura d'aquella Catalunya batejada com Nova i que inclou totes aquelles terres que varen passar una pila d'anys sota la cultura i hàbits sarraïns abans que la cristiandat els fes canviar de bàndol.

De fet, tots dos servien i serveixen per amanir. Ja siguin les fruites trossejades regades amb un rajolí de vi dolç o similar, o les verdures dels entrants mullades amb oli, vinagre o un derivat d'ambdós que anomenem erròniament salsa en comptes d'amaniment malgrat que la seva incorporació es faci amb una "pluja" successiva dels ingredients i no amb una remenada posterior a la incorporació de tots ells en un atuell per homogeneïtzar-ne el producte resultant.

Germans petits del càntir i parents de les gerres més o menys evolucionades, un i altre estan, lentament, passant al "museu casolà" de l'aparador del menjador. Esperant sortir a taula per una ocasió especial, bàsicament de trobada familiar. I oblidant que, un i altre, foren els primers estris "multiús" de les nostres cuines. Amb els dos brocs que servien, en el cas del setrill, per utilitzar el contingut "a la menuda" regant les fulles d'escarola crua o "a l'engròs" quan el que calia era abocar al fons de la cassola l'oli de fer el sofregit. I en el cas del porró, per fer una "xerricada" que permetia calmar la set, però també per omplir (aprofitant el broc gros) el got d'aquell comensal que no volia patir la humiliació de posar-se el pitet per evitar la taca, enfront del parent que, sense arribar a fer baixar el rajolí des del front a la boca, tenia habilitats superiors a la mitjana en l'ús d'aquest estri que ens ha arribat des dels temps en què bona part de Catalunya era una "terra de marca" situada entre la cristiandat i l'islamisme.

Sense oblidar que un tercer estri tan català com és el morter, també té plantades bona part de les seves arrels en aquell temps que ens va definir com a cultura i, agradi o no, com a nació.