Ara que ja ha passat la febre de la setena elecció del plat més valorat pels catalans que convoca la revista CUINA, potser és el moment de fer balanç del qual aquestes tries han generat entre nosaltres. Perquè, a hores d'ara, mitja Catalunya respira tranquil·la un cop vist que encara hi ha seny a l'hora de seure a taula. Que el concepte de cuina, amb un marge força magre, continua imperant. On s'hauria entès que un entrepà sense ritual ni foc acabés essent el plat més estimat? I que els catalans haguessin menystingut l'esforç d'àvies i tietes el matí dels dies de festa per torrar pa i fer de l'esmorzar un àpat? Però una cosa és certa. A tots els que opinem sobre això del menjar des de perspectives més o menys cultes, ens va entrar una mica de mal de panxa pensant en la comparació que podien arribar a fer els neutrals entre el nostre pa amb tomàquet i el finalment guanyador. El bikini. Tots vèiem la nostra gastronomia relegada a la categoria de menjada de subsistència apressada pròpia de gent incapaç de posar-se al davant dels fogons. Per això penso que hauríem d'encetar una reflexió serena sobre els nous escenaris gastronòmics que ens aporta la globalització. Té sentit parlar de gastronomies més o menys locals? No hauríem d'establir diferències entre unes menjades i altres? Entre uns productes i altres? Entre uns plats i altres? Perquè, quan surto de la feina amb el coet al cul per anar a casa i preparar un entrepà calent per la dona i jo, estic fent gastronomia o estic fent subsistència? Quan ens reunim una colla d'amics per tastar uns formatges i mirar de casar-los amb uns vins, estic fent la mateixa gastronomia que quan es reuneixen els nostres fills per veure el Barça a la tele tot menjant uns entrepans o unes pizzes? Malgrat això, continuem entestats a posar una cosa i l'altra al mateix sac. Pensem-hi una mica. Opinem. Jo, per exemple, proposaria que, a partir d'ara, diferenciéssim el menjar del fet de nodrir-se. Menjar és nodrir-se amb plaer i racionalment. Nodrir-se, sovint, no té en compte el plaer i pot acabar tenint poc de racional. Però no invento res de nou. La meva àvia ja diferenciava menjar i afartar-se. Gaudir i omplir el pap. | 
