A força de ponts, implants, ortodòncies i altres aportacions de l'odontologia, estem oblidant el paper fonamental que els purés i cremes han jugat en la nostra evolució i en la vida personal de cadascú. Potser perquè, en aquest segon àmbit, molts de nosaltres ja vàrem passar per una etapa de "potitos", una manera civilitzada i un punt medicalitzada de subministrar purés a nadons i infants.

Però si reflexionem una mica, seguint les indicacions dels paleontòlegs, hem de recordar que l'home va poder superar la pèrdua o desgast de les dents gràcies a les sopes més o menys convertides en puré per la cocció llarga i constant a la marmita de la tribu o la família.

La manca de cuina més enllà del foc directe els permetia carn a la brasa, però els obligava a menjar els productes vegetals crus. També els cereals que, amb les seves pellofes un punt mineralitzades, anaven desgastant dents i queixals. Un fet que condemnava als individus, a partir dels 30 o 40 anys, a passar gana i limitar el seu ventall d'aliments per manca de dents. I que continua condemnant-hi en part a les poblacions més primitives i aïllades de les selves amazòniques.

Per sort, la domesticació del foc i, sobretot, l'invent dels recipients de cocció, permeté als humans estovar aquells ingredients durs per immersió en aigua i acció de la calor sobre aquesta. Un avenç al qual seguiria la invenció del morter on reduir-los a pols en cru per fer-los, també, més fàcilment consumibles.

D'aquí que molts diguem que els purés, farinetes, cremes o com vulgueu dir-ne, són, al marge del primer plat que mengem, el darrer. Perquè també és el plat que no cal mastegar i, per tant, que es menja amb menys dificultat. Si fa o no fa com la llet.

Segur que aquesta explicació no us farà més experts a la cuina. Però espero que us faci una mica més reflexius al voltant del fet gastronòmic. Només quan es té assegurat el subministrament i el consum, es tenen ganes d'experimentar lliurement en el món del plaer. O quan ja hem arribat al segon plat i la gana ja no és una urgència.