La teoria de l'evolució explica que quan una espècie incorpora alguna novetat al seu organisme, no ho fa de forma única, sinó que desenvolupa totes les variants possibles, produint un esclat d'espècies noves. Però que després, la lluita per la supervivència d'aquestes variants va eliminant les menys bones i rendibles fins a deixar només aquelles que suposen una millora important respecte l'espècie de la qual provenen. Un mecanisme que ens va permetre sortir del mar on vivíem, desenvolupar les extremitats amb què caminem i agafem les coses, superar el fred amb la calor generat pel nostre cos, etc.

El torró, originalment nadalenc, bàsicament d'ametlla i destinat a rematar els àpats, està actualment patint un procés d'expansió innegable. Variants poc imaginables fa uns pocs anys, proliferen a cor què vols a les pastisseries i altres establiments relacionats. De fet, de manera subliminal (mida, textura, presentació, envasat, etc.) es marca la diferència entre el que podríem anomenar "tradicional", amb les característiques i composició del temps dels nostres avis, i el "modern", identificat pel seu vincle amb professionals més o menys trencadors i innovadors i que, més o menys explícitament, busca la presència permanent a les taules de les cases.

Però, evidentment, la proliferació de propostes provoca una "inflació" de l'oferta que, més aviat que tard, haurà d'entrar en un procés de selecció natural que deixi en el mercat els més apreciats per la gent. El problema rau en si les varietats tradicionals cauran en l'oblit, fruit d'aquesta selecció, o quedaran relegades a productes més o menys "arqueològics" promocionats com a relíquies històriques de temps passats. Un escenari gairebé garantit tenint en compte la seva rellevància en els receptaris de referència.

Perquè cal recordar que, dietèticament, la proposta té molts enemics potencials i moltes opcions de modificació que n'alleugereixen les calories. Per no parlar dels partidaris de la innovació més o menys tecnificada de tot el que soni a tradicional.

Segur que molts lectors donen per consolidada la santíssima trinitat del torró (Xixona, massapà i dur). Però convé recordar que estem anant cap a temps d'ateisme gastronòmic més o menys transgressor.