A les grans ciutats, només cal estar atent a les bicicletes per adonar-se de com les cuines sense restaurant - o subapartats de la cuina d'alguns d'ells - estan agafant un protagonisme considerable. I jo em pregunto si això no acabarà establint una diferència entre les grans urbs i les viles i pobles de cens més migrat, on el ciutadà té accés, a tot estirar, a una pizzeria o a un establiment d'entrepans i menú diari. Perquè, a ciutat, la dimensió permet que desenes - o centenars - d'establiments simultaniegin les seves ofertes gastronòmiques des d'una diversitat que permet al consumidor triar i remenar sense fre, i al repartidor, fer rendible el seu Tour diari pels carrers. Però, i a les viles i pobles? Potser podríem mirar enrere. A aquell moment en què els nobles del París revolucionari, atemorits per l'ombra de la guillotina, van acomiadar als seus cuiners per dissimular la seva condició d'adinerats abans d'abandonar la capital i marxar a les seves "segones residències". Els afeccionats a la gastronomia saben que aquell fou el moment de creació dels actuals restaurants. Els cuiners emprenedors varen agafar espais buits i hi varen instal·lar els seus fogons, oferint els seus productes i serveis a tothom que en volgués gaudir. Naturalment, pagant el producte que consumien i el treball que demanava la seva preparació. Avui, amb la inflació que patim i el poc temps de què disposem, potser es podria fer una nova revolució que evités l'aparentment imparable submissió a les grans cadenes de producció industrial de menús, plats i preparats. Aquestes que han inventat una nova gastronomia a base d'uns dits entrepans de diversos pisos que, sorprenentment, en els anuncis, caben a la boca del protagonista. Us imagineu el veí de la casa del costat, cuinetes i aturat, convertit en autònom i oferint-vos una carta de plats que us permetés dissenyar els menús setmanals que recolliríeu cada dia? I qui diu plats, diu preparats (vinagreta, pasta de full, brou...) perquè tu els poguessis cuinar. I tot promogut, ajudat i esbombat entre els vilatans per les instàncies municipals, que evitarien així el "buidat" de la cuina local. Donem-hi un parell de tombs més. Com al sofregit. | 
