Ara que tres comunitats autònomes (Balears, Navarra i Andalusia) preparen lleis que obligaran als establiments d’hostaleria (bars, restaurants i hotels) a oferir gratis aigua potable sense envasar, ja sigui osmotitzada o de l’aixeta, potser és el moment de recordar quan aquests establiments tenien a taula una ampolla d’aigua amb la que els estudiants i la gent de pocs recursos allargaven el cafè, sobretot a l’estiu, tot fent el que es coneixia com una “copa d’estudiant”, permetent-los passar mitja tarda tot fent-la petar amb els amics.

En aquell temps, era queixa habitual de cafeters i restauradors la de que la gent ocupava la taula amb una consumició mínima. Justament la contrària a la que avui sentim per part d’alguns clients que expliquen que, en alguns establiments, sobretot turístics, es senten empesos a abandonar la taula per la pressió del cambrer que malda per alliberar la taula que ells ocupen.

La nova proposta desperta reaccions de tots els colors. I imagino que el debat just s’enceta. Però convindria no oblidar que no fa massa anys, a qualsevol restaurant el pa venia directament a taula, el demanessis o no. I a molts llocs aterraven a taula unes olives o un parell de talls de fuet sense que haguessis ni tan sols agafat la comanda.

I és que la restauració, en la versió de donar àpats, esmorzars o simplement refrescos, és una feina on la cortesia i els detalls sempre han d’estar presents. I l’aigua no hauria d’haver abandonat aquesta cortesia. De la mateixa manera que les tovalles o els escuradents.

Però hem caigut en mans de la rendibilitat. I com que un tovalló de paper és més barat que dur a rentar un tovalló de roba, fins i tot establiments amb pretensions ja el treuen a taula sense posar-se vermells, mentre posen mala cara quan algú s’atreveix a demanar un got d’aigua de l’aixeta.

Cert però –no tot han de ser crítiques- que aquests mateixos restauradors han vist com, amb la invasió de les targetes de crèdit, les propines que, al meu entendre, compensaven les atencions, han passat a millor vida. Perquè clar, com deia aquell castís de l’altiplà: “Lo dado por lo quitado”.