De fet, els nostres besavis no berenaven cada dia de l’any. Quan la vida es regia per la llum del sol i el fred de l’aire, i les tardes hivernals eren prou curtes com per passar del dinar al sopar sense haver de fer parada i fonda a la cuina a mitja tarda, el berenar no es feia. Segons expliquen les cròniques d’aquells temps, es començava a berenar quan arribava el mes de maig –en concret el dia 3 del mes, la festa de la Creu- i s’abandonava la seva pràctica diària cap a finals de setembre, quan venia la festa de Sant Miquel i la tarda s’enfosquia cada cop més aviat.

No sé que haurien fet els nostres besavis si, a finals de març, els savis haguessin canviat l’horari i, per tant, allargat la tarda. Probablement, avançar la implantació del berenar, justificada per l’allargament de la jornada laboral al tros permesa per la llum solar. D’aquí la pregunta del títol.

Però ara, l’enllumenat elèctric i la programació televisiva fixen l’horari del sopar. Per tant, la tarda dura sempre el mateix i la decisió de berenar o no esdevé personal i intransferible.

Per mi, i pensant especialment en la mainada, el berenar hauria de ser absolutament obligatori. Però amb criteri. Perquè, sense caure en el radicalisme gastronòmic que porta camí de convertir el rebost en una farmaciola, el berenar és un bon moment per fer salut. I, en comptes d’optar per l’omnipresent peça de brioixeria que premia al nen quan surt de l’escola, hauríem de decantar-nos per una peça de fruita de carn ferma que, al marge de matar el cuquet de forma intel·ligent i saludable, aporta vitamines i altres elements que, habitualment, la cuina apressada de cada dia, sol oblidar.

La campanya de les cinc peces de fruita al dia és una campanya raonable. Practicar el berenar de manera igualment raonable -és a dir, amb una o dues peces de fruita- pot ajudar, i molt, a millorar els hàbits alimentaris de la nostra gent. La jove i la no tan jove. Que les vitamines, la fibra o les sals minerals no son patrimoni de ningú, i sí necessitat de tothom.