
Pau Vidal
Filòleg, traductor i
escriptor
|
|
Avís previ: si sou al·lèrgics als jocs de paraules, no continueu llegint. Vull dir al·lèrgics d’aquells que no els trobeu la gràcia, que us irriten; dels que no us asseuríeu mai a resoldre un crucigrama, vaja. No continueu. I feta l’advertència, entrem en matèria. La tria del mot d’avui neix precisament d’una homofonia que he vist en més d’un titular i que a qualsevol que pateixi una mica la fal·lera ludolingüística no pot no venir-li al cap: “La guerra delirant”. De l’Iran. Independentment de la qualitat del joc (que té una virtut afegida, i és que funciona en totes les variants dialectals), trobo que val la pena aprofitar-lo per endinsar-nos en aquesta família, curteta però interessant. Interès que comença ni més ni menys que pel patriarca, deler, un d’aquells mots rars amb una particularitat: només existeix en català. Cap de les altres llengües romàniques ha fabricat a partir de delirium, que n’és l’origen, un substantiu de significat diferent: ‘passió que es posa en una cosa, anhel vehement’. Només el tenim natros. De deler en penja mitja família, de regust tan autòcton, també, com el que emanen delerar, adelerar-se, delerós, delejar i un parell o tres més. Menys catalanesca però més interessant, en canvi, resulta l’altra branca, precisament la de deliri (i no deixa de tenir el seu què que el mot original, que s’ha mantingut així en italià, francès, portuguès, etc., en canvi en català hagi fet aquest capgirell de convertir-se en una mena de rederivat. Un cas curiós. En fi, a part del ja esmentat adjectiu delirant, sens dubte el més popular de la colla, en tenim un altre de completament desconegut com és delirogen, ‘que produeix deliri’ (per cert, sabíeu que el DIEC recull una seixantena llarga de paraules amb aquest sufix, que vol dir ‘origen, naixement; causa de’?). Després encara en tenim un altre, delirós, germà bessó de delerós menys pel que fa a l’ús, és clar; i finalment l’estrella de la família, l’expressió llatina delirium tremens, ‘psicosi tòxica associada generalment a l’alcoholisme’, conservada tal qual, que és la que fa més gràcia (filològicament parlant) perquè aquest tremens no vol pas dir el que sembla sinó tremolós. I ara, si fóssim bons filòlegs, quina pregunta se’ns acudiria? Doncs si el nostre tremend té alguna cosa a veure amb tremolar, és clar. I ves per on, resulta que… no, calla, resulta que us deixaré que ho descobriu vosaltres mateixos per comprovar si efectivament sou bons filòlegs. A aquestes altures ja sabeu com es fa, oi? |