
Pau Vidal
Filòleg, traductor i
escriptor
|
|
És un d’aquells termes que pràcticament descartes d’entrada quan veus al titular perquè sembla obvi que ja deu haver rodat, i, en canvi, quan t’atures a comprovar-ho descobreixes (amb sorpresa) que no, que finançament, malgrat els milers de vegades que deu haver aparegut a la premsa en peces relacionades amb el conflicte, encara no ha estat objecte d’escrutini en aquesta secció. Reparem, doncs, el greuge. Però no el repararem, això sí, a la manera canònica perquè implicaria embardissar-nos en un trajecte filològic massa extens. Perquè resulta que, per més que costi d’intuir, finançament deriva del substantiu fi, ‘Punt darrer d’una cosa en l'espai o en el temps, acabament, límit’, que per aquelles coses de la vida amb el temps es va acabar desdoblant en un segon significat, el de l’adjectiu homògraf (us copio l’explicació de l’Etimològic perquè val la pena: “fi: d’un canvi formal i de categoria gramatical del substantiu llatí FINIS a la categoria d’adjectiu de dues terminacions, amb evolució semàntica del significat de ‘terme, acabament’ al de ‘perfecte, subtil, acabat’; però, encara més probablement, del llatí FIDUS, ‘fidel, lleial, segur de’, que en occità antic coincidí en resultat fonètic, fi, i en similitud semàntica amb el fi de FINIS, d’on es propaga a les altres llengües romàniques”). Ja ho veieu: l’etimologia, una ciència tan inexacta com apassionant. Si hi afegiu que el primer fi té una cinquantena de derivats i el segon una trentena, ja es veu que caldrien unes quantes columnes més per exposar bé la qüestió. Per això em limitaré a anotar que el nostre protagonista pertany a la sèrie de derivats vulgars del fi substantiu, i concretament a la branca de finança, que ve de finar, en el sentit de ‘saldo, liquidació d’un compte, deute’. La mateixa branqueta alerta a la dada, de l’adjectiu finat. La broma es fa tota sola. Més enllà de difunts, però, sí que us cridaré un moment l’atenció sobre la forma; i no la del mot, com fem habitualment, sinó la del titular que us deia: “El rebuig de Foment al finançament”. Un d’aquells titulars que, per poc que hi rumiïs, no pots no pensar que estan animats per un esperit líric que sovint en contradiu el significat. Aquest rodolí, suposem que redactat inconscientment (o no, ves a saber) encara milloraria amb un lleuger afegitó al segon vers, on falta almenys una síl·laba. Provem-ho? “El rebuig de Foment al nou finançament”; o millor “El rebuig de Foment a la mè de finançament”. Què, us veieu en cor d’intentar-ho? |