
Pau Vidal
Filòleg, traductor i
escriptor
|
|
El tombant d’any em deu haver enxampat filosòfic, o indecís, perquè em trobo en una disjuntiva no gaire diferent de la de la setmana passada (la del Dilema, us en recordeu?) i, igual que aleshores, m’ha semblat oportú ensenyar-vos les bambolines de la feina. D’entrada, el dubte inicial és si un fet com aquest (la captura del president d’un país per part d’un altre) és rellevant per a la nostra columna. Perquè si som una mica seriosos no podem perdre de vista l’esperit fundacional, que és donar una panoràmica del conflicte Catalunya-Espanya a través del llenguatge amb què el tractem. En aquest cas, doncs, sembla que l’afer Maduro quedaria fora del nostre àmbit d’interès i n’hauríem de prescindir, però això seria una mica precipitat, perquè una de les coses que hem après en aquests anys d’anàlisi del conflicte és que en el món d’avui pràcticament no hi ha esdeveniment polític que no afecti tot el planeta; de fet, a les xarxes no han faltat els comentaris que relacionaven tant la idea de la invasió amb una hipotètica acció semblant a Catalunya com la relació que l’exili veneçolà ha establert amb nosaltres per un costat i amb el nostre enemic per l’altre. Per aquesta banda, doncs, fora factible. Ara bé, si ens resolguéssim a entrar-hi, també caldria decidir per quina porta. La del nom del país semblaria la més viable, tant pel que fa a la formació (originalment Venezuela va sorgir com a diminutiu de Venècia) com de la pronúncia, que no és tan evident com sembla; sense anar gaire lluny, els locutors mateixos dels mitjans es fan un embolic amb les vocals que com aquell qui diu no n’hi ha dos que ho diguin igual. L’anostrament adequat (amb tres neutres en el cas dels centrals) va molt car. La seqüència dels fets, tanmateix, ens ofereix altres possibilitats: amenaça, invasió, atac… Alguns els hauríem de descartar perquè, dissortadament, atès el fet que Espanya també té la seva pulsió agressora contra nosaltres, ja han aparegut en aquesta pàgina temps enrere. També podríem recórrer al marc històric: dictadura, sobirania, ordre internacional… Tot i que, rumiant-hi bé, crec que al final em decidiria per una paraula que segur que no hem fet rodar mai i que, en canvi, té força substància, i mai tan ben dit: es tracta de petroli. Dic substància no solament per l’enorme força semàntica que posseeix en la vida moderna sinó també per l’origen: tan clar com el porta escrit a l’arrel mateixa del mot i no ens hi havíem fixat mai, oi? De vegades sembla ben bé que no les vulguem veure, les coses. |