
Pau Vidal
Filòleg, traductor i
escriptor
|
|
No ho faré perquè seria malbaratar una mica el terme, però el rodalmot d’avui es podria omplir només amb peculiaritats del protagonista, sense haver de recórrer a cap familiar. Per exemple, la primera: la pesta segurament és la malaltia que s’ha reduït més al llarg de la història, perquè antigament designava qualsevol gran epidèmia (a l’Edat Mitjana tot eren pestes, i a Europa es van fer famoses les mortaldats causades per la “pesta negra”) i actualment només designa un tipus concret de malaltia causada per un bacil aerobi que es transmet entre les persones o a través de certs animals. Milions de morts menys, en el còmput global. La ciència progressant gràcies a la filologia. La segona, encara més interessant: la majoria de parlants pronunciem pesta a la castellana, amb la segona E tancada (igual que passa amb súper o amb cafre). Un cas de fracàs de l’estàndard, que no ha aconseguit revertir-ho; tot i que cal dir que en realitat la pronúncia no és per influència del castellà sinó per una estratègia del codi, que davant de certs elements percebuts com a aliens no els aplica la lògica pròpia precisament perquè no els considera endògens (penseu en el cas del futbolista Balde). Llàstima, perquè aquí sí que valdria la pena. Una tercera curiositat és que el significat metafòric del terme, ‘Persona o cosa molt dolenta, que pot causar dany’, aplicat tradicionalment a criatures molt mogudes i que compartim amb alguna llengua germana (en italià, per exemple, és vivíssim), ha caigut pràcticament en desús. Pel que fa, ara sí, als derivats, cal dir que tampoc n’ompliríem gaires pàgines, perquè en són ben pocs: una desena escassa. Tot just tenim els verbs antònims empestar i desempestar, que segurament amb aquest embat dels porcs senglars caldrà reviscolar; el simpàtic adjectiu pestilent i els seus fills, pestilència i pestilencial; i un altre que també ha perdut vigor, però que quan parlàvem català de debò va conèixer una època de glòria: empestat (que, tanmateix, el DIEC no reconeix). Tant en el sentit literal de l’infectat per la malaltia com amb el figurat de ‘proscrit, marginat’. Els dos que queden són més marginals, ves per on, però per al meu gust força més bonics: pestífer, amb aquest sufix adjectival tan productiu (al DIEC n’hi ha més d’un centenar) i el fantàstic verb empestiferar, format sobre empestar (i sinònim) més la terminació d’aquest adjectiu. Probablement, un verb tant eixerit com inútil, perquè deu tenir una freqüència d’aparició al llarg dels segles tendent a zero. Fins avui, vaja. |