RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 29/10/2025
 
Trencar


Pau Vidal

Filòleg, traductor i
escriptor

La casualitat va voler que la setmana passada, el mateix dia que els de Junts es reunien per decidir si engegaven enlaire l’acord amb l’amo de Madrid, els meus drons i jo proposéssim a la xarxa arraconar un poc el verb trencar per fer espai a renyir, actualment en hores baixes, per no dir baixíssimes. I l'endemà mateix els titulars semblaven venjar-se de la nostra gosadia amb una pluja de “Junts trenca amb el PSOE bla bla bla”.

Però alerta: al tuit jo em referia exclusivament a les relacions de parella, o afectives en general. En el cas que ens ocupa, dir que dos partits “han renyit” semblaria efectivament fora de lloc, precisament perquè el verb renyir se circumscriu, diccionari en mà, a “les relacions i amistats”, que és tal com jo ho vaig aprendre a casa i com, enmig d’un cert estupor, ho continuo dient. Al fil, un comentari contrari a la proposta al·legava que aquest verb porta implícita la idea de barallar-se, i que en cas de separació amistosa o acordada (com, segons ell, s’estila ara) no seria pertinent, “per això és preferible trencar”. Deixant de banda que un trencament o ruptura també sol implicar cert grau de forçament, quan no de violència (ni que sigui verbal), és ver que renyir té aquest regust antic, de quan les parelles no es desfeien sinó per causa de força major (una incompatibilitat que acabava en impossibilitat, per exemple, o un esdeveniment greu), i per tant, en efecte, hi havia batussa i posterior disgust per sempre més. Ara bé, això no vol dir que no el puguem fer servir, perquè si apliquéssim a tot el llenguatge que gastem el criteri de la lògica més estricta, pràcticament no podríem parlar (els casos arxiconeguts de ‘penjar el telèfon’ o ‘estirar la cadena’, accions que avui ja no es fan però que continuem anomenant així).

Altres comentaristes, en canvi, aportaven formes diferents de referir-se al mateix, sovint locucions: ‘partir peres’, ‘trencar palletes’, ‘deixar-s’ho’, i fins i tot una de desconeguda per mi, ‘plegar el ram’, que es veu que feien anar a Sant Cugat del Vallès. Aquestes expressions, com la majoria del material fraseològic d’abans de la industrialització, són molt boniques, però tenen un problema: solen ser localismes que no van depassar mai el seu àmbit d’acció (que és el que passa amb el noranta-nou per cent dels localismes), i per tant resulten inaplicables per a l’ús general. Aquesta afició que tenim els catalans per l’arqueologia lingüística sovint ens cega fins al punt de fer-nos perdre de vista la pragmàtica, tan necessària en aquests temps de combat lingüístic que vivim.

Articles anteriors
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 10/03/2026
Petroli
Quan el destí es manifesta no convé contradir-lo. Ara fa un parell de mesos, arran de la invasió de Veneçuela a càrrec de l’abusador del pati, vam concloure la columna dient que si haguéssim de tocar aq...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 03/03/2026
Actors
Ja el títol mateix d’aquesta peça els provocarà urticària, perquè ells (i elles) solen ser de pensament fràgil, i per tant inclusivistes i desdobladors. O sigui que hauria d’haver posat ‘Act...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 25/02/2026
Enemics dels accents
Ho podríem fer en forma de joc i com a mínim riuríem una mica: per què creieu que el ministeri espanyol corresponent s’ha dedicat a canviar els accents dels rètols de les autopistes catalanes per posar-los en ...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 17/02/2026
Sots, clots i forats
Ja se n’ha parlat molt i segurament s’han fet tots els aclariments, les anotacions i les burles que el cas requeria, però el cert és que l’episodi dels famosos clots de l’autovia A2, Panadella enllà, m&rsq...
 
Veure més articles
 


AMIC - Qui som? - Avís legal
Rambla de Catalunya, 14 1r - 08007 Barcelona
Tel. 93 452 73 71