Acabem la minisèrie de tres capítols sobre les efes que ens incendien l’estiu amb la més abrandada de les tres, la patriòtica flama. Que de vegades ve del Canigó, de vegades no.

Encara que en nombre de derivats és el menys productiu (recordem que foc en té una cinquantena i fum una quarantena), flama passa de la trentena, que tampoc es queden curts. Dels quals els més reconeixibles són la quinzena (pràcticament la meitat de la família) que constitueixen la branca d’inflamar, tots força previsibles: inflamable, inflamatori i antiinflamatori, desinflamar i desinflamació, etc, entre els quals destaca el més llarg, l’heptasíl·lab ininflamabilitat.

Força més interès desperten els altres, començant per l’encara més patriòtica flamarada, amb els seus significats literal i figurat (‘arravatament, passió momentània’), d’on sorgeix l’esplèndida expressió ‘ser de la flamarada’ per referir-se a algú que és arrauxat. També és freqüent l’adjectiu flamant, que deriva del verb flamar, tan desconegut, en canvi, com els seus cosinets flamarejar i flamejar (no el confongueu amb flambejar), que és allò que es fa a les cantades d’havaneres: ‘Encendre i fer cremar durant una breu estona el licor o l’aiguardent amb què hom ha ruixat una menja o un plat abans de servir-los’.

I ja que parlem de flambejar, és de justícia aclarir que flam també forma part de la família, sí, però atenció: només en el significat de ‘flama d’un llum’. Perquè en l’accepció de ‘dolç gelatinós’ té un origen diferent, en el qual la nostra flama només va tenir cert influx, però diguem que de resquitllada. Per cert, que no ho he dit: l’etimologia de flama és tan poc exòtica com el llatí flamma, amb dues emes.

La repassada flamívola (alerta que aquest adjectiu sí que no existeix, eh?, que me l’acabo d’inventar) es completa amb els parents més exòtics. El verb aflamar (‘Marcir les plantes al sol’) i el corresponent participi aflamat (‘Dit del menjar que en la cocció s’ha ennegrit per fora i resta cru per dins’) i, finalment, el simpàtic duet quasi homògraf flamífer (‘que produeix flama’) i flamíger (‘flamejant’), que ja vam veure tal qual en el cas de fum.

Fins aquí la cremadissa. Pertinentment socarrades totes les possibilitats verbals dels incendis, doncs, ja podem donar per completa la rodalmòtica d’aquesta temporada. Ara quatre setmanes de pausa i al setembre sant tornem-hi. Bon (el que quedi) d’estiu.