Vet aquí un sintagma que ens podria donar grans alegries, i sobretot llargues estones de lectura, perquè conté molta substància: resulta que el verb dur, que és d’on prové reducció, compta ni més ni menys que amb 124 derivats, xifra que el situaria a la part alta, molt alta, del nostre rànquing, i alhora despertaria la lògica pregunta de com és que encara no havia aparegut fins avui en aquesta secció.

Però en comptes d’això, que potser ens desviaria massa, començaré amb una prèvia per situar-nos. ‘Reducció de jornada’ és un sintagma, un conjunt de tres mots que ha adquirit un significat propi que va més enllà de la suma dels seus significats (en el cas de la preposició de no es pot parlar pròpiament de significat). No el podem arribar a considerar una locució perquè segurament l’ús és massa modern (en termes filològics), i encara no ha tingut temps de crear usos figurats; per això els diccionaris no la recullen. Però en una partida de Codi secret, per exemple (un joc de taula que us recomano vivament perquè estimula el treball mental sobre significat i significand), l’acceptaríem perquè designa clarament una idea única i inequívoca.

Establerta, doncs, la singularitat gramatical de l’expressió, aprofitaré per centrar-me en el segon element, aquesta jornada gràcies a la qual podrem explorar una miqueta un mot fins ara inèdit al Rodalmot: jorn, del llatí diurnus, adjectiu substantivat en llatí tardà en el sentit de ‘temps diürn’, per oposició a ‘temps ncturn’. No cal dir que es tracta d’un terme de regust antic (llevat de la Catalunya Nord), que associem a poemes medievals, però que perviu en l’actualitat a través d’una part de la quinzena de derivats que té: el vern ajornar i els seus tres fills: ajornable, inajornable i ajornament. La resta conserven pràcticament tots aquell regust, especialment l’adverbi dejorn (famós per la primera frase de la traducció, descaradament arcaïtzant, que Jaume Vidal Alcover va fer de la Recherche de Proust: “Durant molt de temps em vaig colgar dejorn”, és a dir, que se’n va anar a dormir d’hora); igualment amb el verb sojornar (‘estar-se en un lloc durant un cert temps’) i el substantiu sojorn (‘estada, permanença’). Una mica menys antiquats sonen jornal i jornaler, que tenim més presents per la fraseologia (‘guanyar-se el jornal’) i fins i tot pel periodisme, que de vegades l’empra com a sinònim de temporer, però molt menys del que segurament podrien donar de si.

Quant a reducció, com que una família tan extensa fa de molt mal reduir a tan poques ratlles, m’estimo més esperar-me a una millor ocasió.