Avui també començaré aquest penúltim rodalmot de l’any justificant el perquè de la tria, que és una cosa que faig sempre que el terme seleccionat no sembla estar directament involucrat en el conflicte que ens ocupa. La cosa ve de l’anunci de tancament de la llibreria Sant Jordi del carrer Ferran de Barcelona, l’últim establiment de tot el tram entre la plaça de Sant Jaume i la Rambla (l’últim!) que encara no havia sucumbit a la invasió dels bàrbars globals. Extingida, doncs, la Sant Jordi a causa de la pressió global, el centre centralíssim de Barcelona farà una passa més (i en van no sé pas quantes...) cap a la descatalanització total.
   
Entesa la premissa, doncs, passem a l’autòpsia (i mai tan ben dit, dissortadament). Etimològicament, és un cas bonic, perquè en llatí liber, libri inicialment designava la ‘part interior de l’escorça d’una planta’ que els romans feien servir per escriure. Origen més material impossible, que ens recorda que els llibres venen dels arbres. A partir d’aquí, gairebé diria que paradoxalment, la família va créixer poc: els lògics llibrer i llibreria (recordeu que aquesta també designa, a més d’una botiga, un ‘moble o armari destinat a guardar-hi llibres’ però no és sinònim de prestatgeria), i el més refinadet llibresc. Un de més interessant, en canvi, és llibret, el polisèmic de la colla amb cinc accepcions, les més conegudes de les quals són la de ‘text literari d’una òpera’ i la culinària. Completen aquesta branca la familiaríssima llibreta i el nom menys conegut llibreter, d’on deriva precisament el nom d’un carrer molt i molt a prop del de Ferran i que mostra encara més cruament la conversió de la capital en parc temàtic: la Baixada de la Llibreteria.
   
Quant a derivats cultes, la collita encara és més magra però suculenta alhora. D’entrada el famós ex-libris, expressió que, per cert, no remet a res de passat o caducat sinó que vol dir ‘dels llibres’ (per això el dibuix acostuma a dur el nom del propietari). Després hi ha el molt menys conegut, però certament engrescador libel: ‘llibret o escrit difamatori’, força freqüent als segles XIX i XX a les pàgines dels diaris, que era on generalment la gent culta es deien el nom del porc els uns als altres, i el corresponent libel·lista, que bé podria ser el nom d’una app o xarxa dedicada a tirar-se els plats pel cap. Tanca la minsa família l’adjectiu librari, que també es refereix a un cert tipus d’escriptura cal·ligràfica.
   
Doncs ja ho sabeu: aprofiteu les festes per regalar exemplars de la Sant Jordi mentre Barcelona descansa cada dia més en pau i menys en català.