RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 22/10/2024
 
Pis


Pau Vidal

Filòleg, traductor i
escriptor

Doncs mira, al final resulta que venia d’un verb tan infreqüent, tan ocult, com pisar. Misteri resolt.
   
Bon dia, això és la secció Rodalmot i aquesta columna d’avui respon el dilema que vam plantejar la setmana passada: si tinguessis tres mots com ara bo, ajut i pis (el titular d’on sortien deia concretament “El govern proposarà un bo d’ajut als joves per poder llogar pis”), quin triaries per fer-ne un article? Explicàvem què podia ser interessant de cada un, i en el cas de pis era, justament, l’origen: “d’on deu venir?” Doncs ara ja ho sabem, i realment diria que la resposta ha estat a l’altura de les expectatives. Vegem-ho.
   
Pisar és un verb amb un estigma com una casa de pagès (i mai tan ben dit, ja veureu per què). Ni tan sols és que tingui mala anomenada, és que la immensa majoria dels parlants ignoren que existeixi; i si mai els ho demanessin, ben pocs n’hi deu haver que sàpiguen que no és castellanisme. Filòlegs a part (i no tots), probablement pagesos i gent del camp, però només d’alguna banda del país (la Garrotxa?), perquè sembla que és localisme. Pisar vol dir, efectivament, el que sembla, ‘trepitjar’ (sí, sí, ben bé com en castellà), però especialment ‘trepitjar el raïm per treure’n el most’, acció coneguda més aviat amb l’altre verb, follar, que ens fa tanta gràcia a tots plegats. Ve del llatí pinsare, freqüentatiu de pinsêre, ‘pegar, batre’.
   
Aclarit l’origen, la segona particularitat de la família de pis és que és reduïda. Reduïdíssima. Tant, que per ben poc no parlem d’un orfe: si pisar n’és la mare i pis el fill, l’altre germà, únic, és pisada, ‘acció de pisar’. Sinònim de ‘trepitjada’. Una trista família de tres, pràcticament dickensiana.
   
Per completar la feina només ens quedaria saber com es va passar de l’acció de ‘pisar’ al substantiu ‘pis’ per referir-nos a un lloc on es viu; el pas intermig no té cap secret, i correspon fil per randa a la idea que encara conserven al castellà de l’Argentina: el piso és el terra, el paviment, és a dir, allò que es trepitja. N’era el sentit originari. D’aquí es va passar a ‘cadascuna de les divisions d’una casa en sentit horitzontal’, o sigui: cada paviment era un pis. Ja està tot a punt per al salt final: el pis com a terra passa a definir cada tall o secció de la casa, cada replà. Allò tan conegut de la part pel tot. I ja ho tens: acabes d’assistir al naixement d’un concepte.
   
A mi, ja us ho diré, la tria que hem fet m’ha semblat encertada: hem fet de filòlegs i s’ha entès tot. I a sobre hem après una cosa que no sabíem. Un vint vint, que diuen ara.

Articles anteriors
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 21/10/2025
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: Autòmat
És com si hi hagués una mena de llei còsmica que regulés la freqüència d’aparicions de conceptes en els debats (en la construcció de relats, més ben dit), en funció d’alguna cos...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 13/10/2025
Hispanidat
No, no patiu que el títol no està mal escrit, o si més no està escrit a consciència, amb aquesta terminació a la mallorquina que... Deixa, deixa, val més que comenci pel començament.Tot ha estat...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 07/10/2025
Volta (i 4)
Qui ens havia de dir, ara fa tres setmanes, quan us presentava la faula del curiós verb voldre, evolució del llatí volvere (‘el verb que no ha sobreviscut als seus derivats’. Un epígraf llaminer, oi?), que tot ...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 30/09/2025
Volta (3)
Les dues setmanes anteriors hem resseguit la faula del curiós verb voldre, evolució del llatí volvere, que no ha sobreviscut als seus derivats, però ens en va deixar tants que primer vam veure els vulgars (que, com de cost...
 
Veure més articles
 


AMIC - Qui som? - Avís legal
Rambla de Catalunya, 14 1r - 08007 Barcelona
Tel. 93 452 73 71