Escotilla, armilla i camamilla. Banderilla, bescambrilla i cabritilla. Camarilla, conquilla i fins i tot estampilla. El sufix -illa, que significa ‘mena de’, sempre ha tingut certa mala premsa, fins al punt que no és infreqüent sentir qui considera barbarismes aquests nou mots suara esmentats. Sort que també tenim forquilla, cruïlla i mandonguilla (tot i que també motxilla, per molts pronunciada encara a la castellana, motxila, i sobretot les dues dissortadament més malfamades, pastilla i pilotilla). En total, una norantena d’illes sufixades.

Per la seva banda, el substantiu illa (del llatí insula) no fa un paper gaire menys galdós, no us penseu; la majoria de la vintena llarga de derivats que té resulten tan poc prometedors que semblen un argument definitiu en contra d’un candidat com el socialista: aïllat, aïllant, aïllament (o els equivalents cultes isolar, isolat, etc) i uns quants més per l’estil. Tota una paradoxa, tenint en compte que és l’espanyolisme el que sol acusar de tancats i excloents el malanomenats nacionalistes; de fet, tot just n’hi ha un parell als quals el candidat enterramorts es podria aferrar: península i peninsular (que, naturalment, en la seva retòrica botiflera segurament es dirien amb el nom de l’Estat i una majúscula ben grossa, no fos cas).

En el fons, si vas a mirar, la seriositat plomissa del personatge es correspon de ple amb la que deu ser una de les famílies més avorrides del diccionari, fins al punt que l’únic derivat amb una mínima, minimíssima, gràcia és una ‘hormona secretada pel pàncrees dels vertebrats, que regula la quantitat de glucosa a la sang’, és a dir, la celebèrrima insulina. Insulinasa, insulinèmia i insulinoma, malgrat l’ús més que consolidat en l’àmbit mèdic, encara no tenen reconeixement normatiu.

Només per tot això ja hauria valgut la pena que Esquerra, el partit amb més filòlegs per càpita, vetés aquest acord que augura els temps més grisos que haurem viscut mai al govern d’aquest país (i mira que no n’han faltat, eh!). Com que al moment d’escriure aquestes ratlles la catàstrofe encara no està signada, aprofito per recordar-los que la millor illa que tenim a Catalunya, la que ens dona més alegries, especialment en aquesta època de l’any, i des de la qual, per cert, estic escrivint això i des d’on també us desitjo bon estiu i poques suades a tots, és la mai prou lloada Illa Fantasia de Vilassar. Que l’estiu (i el mal govern) ens siguin lleus. Xof.