Aquests dies passats hem assistit a un fet lingüístic interessant que segur que a molts els ha passat inadvertit. Pels mitjans i les xarxes ha corregut una expressió nova de trinca: ‘fer un Xavi’, en al·lusió al misto del president espanyol quan va anunciar que s’estava rumiant dimitir i al cap de tres o quatre dies s’ho va repensar. El referent, per si algú no ho tenia clar (cosa que sembla difícil, oi?, en aquest món hiperultraconnectat en què som), era el de l’entrenador del Barça, protagonista d’una situació força semblant unes quantes setmanes abans.

I per què és important? Doncs pel canvi de paradigma que representa, en el sentit que podria ser un bon exemple de com superar un dels límits de la nostra feina. En el futur, si a un filòleg li demanessin quan i d’on va sorgir la locució ‘fer un Xavi’ (cosa que voldria dir que hauria arrelat, que ara com ara no tenim manera de saber si passarà), ho tindria tan fàcil com fer una cerca: els resultats li donarien indicacions temporals prou precises per situar-ne el naixement la primavera del 2024, i la requesta quedaria satisfactòriament resolta. Perquè ara mateix el que ens passa amb aquesta mena de peticions és que senzillament no disposem de prou documentació, o és massa complicada de localitzar, per respondre-hi amb absoluta certesa. Un exemple d’ahir mateix, que ja és casualitat. El dia abans que als mitjans sortís la nova locució, una coneguda em va demanar si a l’expressió ‘els collons de sant Timberri’, força usual a les Terres de l’Ebre, el sant en qüestió s’escrivia així o d’una altra manera, o si fins i tot no podia ser un altre mot, santimberri (la puntualització era pertinent, des del moment que tenim el terme timbarri (amb la variant estimberri), que a l’Alt Empordà s’usa com a sinònim de ‘penya-segat o estimball’). Una cerca a dites.cat, el repositori més útil per a aquests casos, em va reiterar que l’expressió és tan local que no està recollida enlloc. Vaig recórrer, doncs, a una estratègia moderna: demanar-ho per les xarxes (alerta, per això: cal saber destriar el gra, que n’hi ha poc, de la palla, que n’hi ha massa). I al final vam trobar unes quantes pistes que permetien afirmar que, efectivament, sí que era un sant, però que s’escrivia així: sant Imberri. Un topònim situat a prop de La Sènia, entre Castelló i Tortosa, ho corrobora. Però d’aquí ja no vam passar.

Pensant en els meus col·legues del futur, doncs, ho torno a escriure: la locució ‘fer un Xavi’ apareix escrita per primer cop l’abril del 2024 en diaris digitals catalans com vilaweb.cat o elmon.cat. De res.