No cal que digui que de la xerrameca del Borbó no n'he escoltat mai ni mitja paraula, ni tinc previst fer-ho. Sí que m'interessa, en canvi, el concepte de discurs perquè és un bon exemple de disparitat en l'ús. Quan vaig començar a aprendre italià, aviat em va cridar l'atenció l'elevada presència d'aquest mot en el llenguatge corrent, molt més que en català. Els italians fan servir discorso com a sinònim de tema ("Ieri al bar si sono messi a fare certi discorsi lunghi che non finivano più"), mentre que nosaltres li reservem un significat molt més solemne, el de conferència o prèdica davant d'un públic congregat per sentir-la (com, efectivament, la llauna espanyolera a què em referia); així com, secundàriament, l'ús irònic que també recullen els diccionaris: '(col·loquialment) Xerrameca pedant i llarga, generalment amb intenció de convèncer algú'. L'únic espai d'intersecció amb l'ús que en fan a la nostra llengua germana és en la disciplina lingüística (els filòlegs ho estudiem a la carrera) anomenada anàlisi del discurs, dedicada bàsicament a estudiar el text en el seu àmbit de producció i de recepció.

Però el que és veritablement interessant d'un mot, tanmateix, força familiar és l'origen etimològic. Perquè resulta que discurs prové d'un verb encara més corrent, i mai tan ben dit: córrer, del llatí currere. Es tracta d'una família de molta productivitat (un centenar llarg de derivats, per tant, a la franja alta de derivació), i en conseqüència farcida de personatges curiosos com ara corrida, corrípies, correguera, sucursal... (per no parlar dels compostos: correbou, correcames, correcuita, curripeus...: una delícia). Malauradament, per falta d'espai ho hauré de deixar per un altre dia, i ara em limitaré a consignar que la branqueta del nostre protagonista, una de les més ensopides, prové del derivat discórrer i està formada per mitja dotzeneta de parents tan poc engrescadors com són discursaire, discursejar, discursiu, discursivament i discorriment.

Tant de bo, doncs, l'actualitat ens doni l'oportunitat de tractar alguns d'aquests altres fills de córrer tan prometedors; mentrestant, tingueu present que de les cinc accepcions de discurs que recull el diccionari, la primera, la del camp de la lògica ('Procés de pensament mitjançant el qual hom arriba a conèixer quelcom a través del raonament'), és la més allunyada de les habituals soflames borbòniques, que tenen més a veure amb la il·lògica de la força i la imposició.

Au, bona continuació de festes