Els sociolingüistes anomenen 'submissió lingüística' un dels fets més comuns als parlants de totes les llengües minoritzades del món: la vergonya envers la mateixa llengua deguda a la pressió d'una d'imposada, presentada per la comunitat invasora (normalment un estat) com a superior. En llenguatge planer en diem autoodi, un terme que encara no és normatiu, però que recullen alguns diccionaris, com el d'Enciclopèdia.

L'autoodi seria l'equivalent en llengua d'allò que en termes polítics en diem botiflerisme (recordeu que som en un registre informal). La traïció ideològica a la comunitat nacional d'origen, un fet al qual aquí estem molt avesats, es manifesta d'una forma especialment crua en l'aspecte lingüístic, per visible, i és per això que costen tant d'assumir actituds com les de Dolors Montserrat o Marga Prohens. Per no parlar de la incomptable llista de renegats valencians.

El cas de la política de Sant Sadurní és encara més sagnant perquè el seu discurs d'aniquilació de la llengua materna és pronunciat en un castellà amb un accent esplèndidament català. Tant de bo molts més catalans tinguessin tant d'accent com ella quan fan servir la llengua del veí. I tant de bo, també, ningú ho fes per dir les mateixes bestieses.

Quan veus una suposada compatriota comportant-se, com ha passat aquests dies amb la delegació de fatxes de la Unió Europea, amb aquesta bel·ligerància contra la seva (i teva) pròpia llengua, no pots deixar de preguntar-te què la mou. Quina mena de tares o defectes neurològics s'han de tenir per voler una cosa així? Quines vivències tan punyents ha d'haver viscut la teva família per arribar-te a creure aquest discurs? Quina atmosfera els deu envoltar per posar-se tan violentament en contra del seu entorn més immediat? Hi ha qui ho explica en termes d'estricta pragmàtica política, però l'experiència ens diu que en aquests casos (només cal pensar en cognoms com Boadella o Fontserè) sovint el motiu subjacent són simples traumes, pors o temors infantils o heretats. Com el d'aquell periodista socialista tan conegut que abomina dels catalans i del catalanisme (ell té dos cognoms catalaníssims) perquè el jove Jordi Pujol, per a ells poca més que un botiguer, va gosar comprar-se la casa d'estiueig al costat d'on ells tenien la mansió (pagada amb l'explotació del tèxtil). De petites ferides en neixen grans dolors. I veient les limitacions cognitives de la senyora ídem, no m'estranyaria gota que darrere del seu fanatisme suïcida hi hagués una minúcia encara més insignificant. Com ella mateixa.