Els paral·lelismes entre els atacs de palestins a israelians i a l'inrevés (violents, bèl·lics, sagnants) i els del nostre conflicte ens van dur la setmana passada a una proclama a favor de la necessitat de passar a l'atac, a través del conegut eslògan català a l'atac.

Avui rematarem la jugada amb la mirada científica que caracteritza aquesta columna, la filològica. Atac forma part d'una família petitona, d'una dotzena escassa de membres, que davallen del verb atacar. Aquest verb prové de l'italià attaccare, 'clavar, unir, enganxar', tret del seu antònim staccare, és a dir, 'separar, desenganxar'. Es veu que, tanmateix, a la primeria havia tingut el sentit d'estacar ('lligar a una estaca'), que és el que té el mot occità antic del qual prové. El tancament del cercle, doncs, quadra.

Una família petitona, i curiosament força discreta. Els tres o quatre membres que han fet fortuna (relativa), com ara atacant, contraatac o contraatacar, l'han basada sobretot en el pas de la terminologia de guerra, d'on van sorgir i on encara es belluguen com peix a l'aigua, a l'esportiva. El llenguatge esportiu, especialment el del futbol, però no exclusivament, sempre ha estat camp adobat per a les metàfores i els sentits figurats de to bèl·lic, de manera que la família d'atacar li va com anell al dit. La resta són pràcticament desconeguts: atacament, ataquinar, desatacar... (malgrat que aquest últim té la seva gràcia perquè conserva justament l'essència del sentit antic. Desatacar no significa, naturalment, 'deixar d'atacar', sinó 'separar alguna cosa d'allò a què està enganxat'; recordeu aquell staccare italià que vam ensenyar el dia passat? Doncs és ni més ni menys que això).

I aquí s'acabaria la història si no fos que un mot com atac, per força, ha de ser polisèmic. Dels altres significats, tots més o menys pròxims, que té, crec que el més bonic és el patològic: atac de gota, per exemple, o el meu preferit, atac de feridura, en aquell català tan expressiu d'abans que la tecnificació i la subjugació al castellà han arraconat a les parles més casolanes, substituït per mots estàndards sense suc ni bruc. Per acabar, naturalment, amb la mare de tots els atacs: el de cor, indubtablement el més mortífer. A Mallorca, per cert, també el fan servir com a sinònim d''obstrucció intestinal', aquella cosa que els veïns en diuen (a mi sempre m'ha fet molt de riure) apretamiento.

Tant de bo, tanmateix, tots els atacs fossin responsabilitat de la natura i no pas de les decisions de segons quina mena d'homes.