Per a un columnista no sempre és fàcil fer la tria de l'objecte d'estudi (en el nostre cas el mot o expressió) que haurà d'interessar el lector, especialment quan un dels condicionants que ell mateix s'ha posat (en el fons, una autoexigència) és el de l'actualitat. Aquesta setmana, per exemple, i encara que el pols del conflicte catalano-espanyol no defalleix, irromp d'una manera brutal el d'un conflicte, sinó més antic, com a mínim més aparatós. I quan estàs rumiant si val la pena d'establir cap paral·lelisme sense incórrer en pecat de frivolitat, apareix el senyal: l'atac. Atac és un substantiu que no para de sortir a les notícies referides a les agressions mútues entre israelians i palestins (de fet l'actual episodi va començar precisament amb un "atac de Hamás", que és el terme que van fer servir majoritàriament els mitjans) i que, salvant les distàncies, i sobretot les formes, es pot aplicar també sense gaire temor d'errar a la nostra batalla quotidiana.

Abans d'entrar en matèria, doncs, m'aturaré un moment a fer un recordatori per si ningú ha tingut la temptació d'escandalitzar-se per aquesta comparació. I el recordatori en concret és aquell lema que va popularitzar Màrius Serra ja fa unes quantes diades: català a l'atac. És un palíndrom: es llegeix igual de dreta a esquerra que d'esquerra a dreta; però aquest cop, més que l'indiscutible enginy verbal de l'autor (que no ens cansarem mai d'aplaudir), el que compta sobretot és el missatge. Passar a l'atac implica espolsar-se la por de sobre i deixar de jugar a la defensiva, deixar de sortir a empatar, que és la manera més segura de perdre. Aquesta consigna, que jo mateix fa anys que intento explicar a les conferències sobre empoderament lingüístic, resulta revolucionària per a l'audiència. Per als catalans, uns parlants tan avesats a acotar el cap i entomar el cop que no són capaços d'imaginar-se a ells mateixos fent el que molts altres fan des de ben antic amb tota naturalitat: imposar la seva llengua. El parlant català no es pot concebre a ell mateix reclamant, exigint, a l'interlocutor que canviï de llengua i es passi a la seva; senzillament li sembla inconcebible. I, en canvi, és una actitud que cal començar a adoptar urgentment, si no volem sucumbir a la batalla per la supervivència; ara mateix, l'equilibri lingüístic a tot el planeta és un atac global de les llengües hegemòniques, expansives, contra les minoritzades, i si no aprenem a defensar-nos amb eficàcia, és a dir, si no aprenem a atacar, no sobreviurem.