RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 07/03/2023
 
Factura


Pau Vidal

Filòleg, traductor i
escriptor

L'associació mig humorística mig seriosa entre factura i fractura que va sorgir en aquesta columna ara fa quinze dies no m'ha volgut marxar del cap, de manera que finalment m'he decidit a posar aquelles cabòries per escrit.

Quan em vaig decidir a incloure el mot fraccionar en aquesta sèrie de terminologia del conflicte, arran del començament del judici a Laura Borràs pel cas de les factures fraccionades, ho hauria pogut fer igualment prenent l'altre terme de l'equació, factures; el que no se'm va acudir en aquell moment va ser relacionar-los filològicament, cosa que no va emergir fins que no vam descobrir que un dels derivats de fracció (la mare de família) era precisament fractura. Aquest mot tan corrent en la nostra quotidianitat prové de frangere, 'trencar', i per tant és cosí germà de fraccionar; tal com observàvem en aquella peça, la connexió amb factura és d'evident natura fonètica i, per tant, mereixeria com a molt un comentari superficial (o un rodolí, en una hipotètica auca que es podria titular 'Com els de sempre troben una altra manera de fotre els altres de sempre', per exemple).

Malgrat la quasi homofonia i homografia, factura no té res a veure amb fractura. És un derivat, un dels més de dos centenars* del verb fer, que ja tenia aquesta forma en llatí, factura, 'obra artesanal'. I val la pena fixar-se en el detall: per als llatins una factura era una cosa feta, fabricada, en el sentit d'elaborada, per això encara avui diem que una peça artística o artesanal és de "bona factura". És un sentit que perviu en els diccionaris, no ha pas desaparegut; l'altre, el modern, i que de fet és causa directa de tot l'enrenou de la Laura Borràs i el seu judici, va trigar segles a aparèixer, tal com demostra el verb facturar, documentat per primera vegada al segle XX. També és tardà un dels significats metafòrics adquirits més tard, que trobem en frases col·loquials com ara "Quin nano més mogut!, de bon grat el facturaria a passar l'estiu a cals cosins..." I ves per on aquest sentit irònic m'ha fet pensar en el judici i aquells fiscals que de bon grat... En fi, no em feu parlar.

[*Poca broma, que aquests "poc més de dos centenars" són ni més ni menys que dos-cents vint, rècord absolut de derivació que col·loca el verb fer com el líder indiscutible de la creació lèxica en català. Cosa gens sorprenent, d'altra banda, tenint en compte la famosa cantarella que diu que els catalans no donem les coses sinó que les fem. Aquesta classificació (donar queda molt i molt lluny, amb tan sols una treneta de derivats) ho corrobora].

Articles anteriors
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 21/10/2025
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: Autòmat
És com si hi hagués una mena de llei còsmica que regulés la freqüència d’aparicions de conceptes en els debats (en la construcció de relats, més ben dit), en funció d’alguna cos...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 13/10/2025
Hispanidat
No, no patiu que el títol no està mal escrit, o si més no està escrit a consciència, amb aquesta terminació a la mallorquina que... Deixa, deixa, val més que comenci pel començament.Tot ha estat...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 07/10/2025
Volta (i 4)
Qui ens havia de dir, ara fa tres setmanes, quan us presentava la faula del curiós verb voldre, evolució del llatí volvere (‘el verb que no ha sobreviscut als seus derivats’. Un epígraf llaminer, oi?), que tot ...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 30/09/2025
Volta (3)
Les dues setmanes anteriors hem resseguit la faula del curiós verb voldre, evolució del llatí volvere, que no ha sobreviscut als seus derivats, però ens en va deixar tants que primer vam veure els vulgars (que, com de cost...
 
Veure més articles
 


AMIC - Qui som? - Avís legal
Rambla de Catalunya, 14 1r - 08007 Barcelona
Tel. 93 452 73 71