Es tracta d'un dels mots segurament més fàcils dels que han desfilat per aquesta secció, només un graó per sobre dels il·lustres orfes com urna, esbirro o empatia (paraules úniques sense cap derivat). Marató només té un parent, l'adjectiu maratonià, cosa que afegida a la simplicitat de l'origen etimològic (del grec Marathôn, planura grega d'on l'any 490 aC un soldat va sortir corrents cap a Atenes per anunciar la victòria dels grecs sobre els perses a la batalla del mateix nom) en fa un mot d'apologia fàcil. Ho podríem deixar aquí mateix.

Però no. Perquè un servidor no descarta que li neixi un segon derivat; un altre adjectiu, concretament. Abans d'escriure'l, però, n'exposaré les raons. Tenen a veure amb l'espectacle, per mi tan impúdic, d'aquest suposat programa televisiu que anomenen La Marató de TV3 i que en realitat és una altra cosa; no sé ben bé quina, o no se m'acut ben bé el mot amb què el descriuria, però segurament seria de la família de xantatge, extorsió o aixecada de camisa. Ateses les circumstàncies socials i polítiques (especialment les segones) en què ens trobem, aquest atracament en forma de serial lacrimogen (es passen setmanes anunciant-lo) em sembla una de les formes més humiliants de proclamar al món les vergonyes del poble català: pensar-nos que amb el somriure, el bon cor i les bones maneres (en diuen solidaritat) ens guanyarem el cel que ens mereixem, no se sap si el terrenal o l'altre. La revolució dels somriures com a resposta a l'abús i el maltractament dels espanyols de què no sabem desempallegar-nos; en comptes de revoltar-nos, de respondre a la força amb la força, parem l'altra galta i demostrem que som els campions de l'amor i la companyonia. Que, traduït a termes maratonians, vol dir que, atès que el govern espanyol ens pispa els quartos i el català també (bé, les engrunes que queden), els desgraciats que els hem de patir tots dos ens arremanguem i en gratem uns quantets més encara del cul de la butxaca. Amb l'excusa que la salut és una prioritat i tota la pesca (i a mi m'ho heu de dir? La gent ho sabem perfectament, això, no ens cal cap llagrimeta), exploten la mala consciència de la gent i au, es treuen el mort de sobre. La situació, doncs, em sembla tan absurda que trobo que valdria la pena inventar-se aquell adjectiu que us prometia i que seria maratonial. "En aquella casa sempre hi ha un xivarri de por, un merder maratonial". Creat a imatge i semblança de manicomial. Que, per cert, no està recollit al DIEC; que l'afegeixin al tiet i la tieta, que com més va més pressa corre.