Molts catalans del continent queden parats quan descobreixen que d'aquelles figuretes de color blanc amb ratlletes verdes i vermelles que es venen a Mallorca en diuen siurells. El que els sorprèn del nom és que faci referència al fet que en realitat són xiulets, perquè tenen un piu per bufar a la part de darrere. Però en realitat l'estranyesa hauria de ser a l'inrevés, perquè és la X de xiulet la que es va desviar de la pronúncia original, siular, anostrament del llatí sibilare.

Aquesta dualitat en S i X s'ha arrossegat fins avui, car la primera perviu en els mots cultes sibilant (emprat en fonètica per descriure sons amb articulació fricativa) i sibilació, freqüent en al·lergologia perquè descriu el 'so que acompanya la respiració en certes afeccions bronquials', com ara l'asma. Assibilar i assibilació són derivats força més tècnics del primer.

Però és evident que el so fricatiu de la X ha acabat arrelant més. Perquè no solament mana en els derivats més comuns (xiular, xiulet, xiulada, xiulador, xiuladissa...) sinó que, afavorit per altres termes onomatopeics com xiuxiuejar o xiuxiueig, s'ha revestit d'una certa pàtina de barretinisme que fa que molts parlants de cor senzill intentin imitar-lo, quan no exagerar-lo. El so suau, per entendre'ns (per contraposició al fort, el de Txivarri o Txut, que és com el pronuncien dues terceres parts de la comunitat catalanoparlant). No deixa de resultar curiós, i el cas de l'esbroncada a Carme Forcadell ho corrobora, que la potència sonora que es vol transmetre a través de la xiulada (com més fort la senti més percebrà la nostra ira, seria la idea) sigui inversament proporcional a la pronúncia suposadament bona del mot; dit d'una altra manera, els mateixos que s'esgargamellen xiulant ben fort per mostrar la ràbia que senten després s'escarrassen a articular una pronúncia melindrosa perquè els han fet creure que és la més catalana. Jo, per exemple, recordo molt bé la impressió que em va fer quan anava al cau sentir, en un foc de camp, la cançó Xiula maula. Tot de gent que sempre pronunciaven "txiular" (caps i monitors) de cop i volta se'm transformen, com zombis fonètics, en imitadors d'en Xesco Boix. Aquell dia vaig començar a entendre que la comèdia i la ficció formen part intrínseca de la catalanor.

Per això avui remataré la columna amb un consell: xiuleu i esbronqueu els polítics tant com calgui, si considereu que s'ho mereixen, però xiuleu-vos també a vosaltres mateixos quan no sigueu fidels a la vostra parla. Perquè fingint pronúncies artificioses també es fa malbé la llengua.