Ves quina casualitat que la setmana passada parlàvem, a propòsit de l'adjectiu civil, de les dues cares dels mots, que tan aviat (no tots, però molts sí) van associats a valors positius com negatius. Com a detectiu dels mots que soc (per no dir tafaner), allò que m'interessa més del que avui ens ocupa és precisament com va anar que un adjectiu de connotacions més aviat positives (un confident és, inicialment, algú que rep les confidències d'algú, per tant, una figura pròxima a l'amic/ga) adquirís el nou sentit que de positiu no en té res. El d'espieta de la poli. Perquè, si vas a mirar, el confident o informant de la policia no rep les confidències sinó que les fa. Una inversió de rol ben clara.

Etimològicament parlant, deriva de confidència, que al seu torn ve de confiar, que per la seva banda (i aquí ja som al principi de tot) prové de fe. Del llatí fides. La fe, doncs, la confiança, és l'element sobre el qual es basteix la relació amb els confidents: la policia confia que els proporcionaran informacions veraces, fiables. Principi que, com hem sabut aquesta setmana amb la confessió de l'Enric López, depèn directament de factors personals com ara la voluntat i la lleialtat. Això no ens ajuda a aclarir l'interrogant que he plantejat, però sí que deixa ben palès que la fe és un intangible que no tothom entén de la mateixa manera.

Per cert, ara que he escrit l'adjectiu fiables em ve al cap que l'últim anglicisme que circula és confiable, emprat en aquest mateix sentit. "Una persona confiable, un informe confiable", diuen, volent dir que s'hi pot confiar. Com de costum, davant de termes com aquest preval el principi universal: si ens cal perquè no tenim cap mot que designi la realitat nova, endavant; però si no, com és el cas, fora. No hi guanyem res i l'únic que fem incorporant-lo és malmetre l'estructura del nostre codi.

Una cosa més interessant. Segurament no sabíeu que un confident també és un moble ben curiós: una mena de cadira doble per a dues persones disposades de tal manera que quedin en un angle d'entre trenta i quaranta-cinc graus. Això permet, i segurament d'aquí li ve el nom, parlar amb la persona del costat sense mirar-se a la cara, de manera que sembli que no hi estàs parlant. Una troballa. Si us fa gràcia, al MNAC conserven el que Gaudí va dissenyar per a Can Batlló (a la Viquipèdia el trobareu).

En fi, no hem aclarit l'interrogant, però si més no hem après alguna cosa. No és poc, trobo.