Tants anys com fa que parlem de conflicte i de cop i volta, amb aquella aparent senzillesa que transmet la quotidianitat, pam, ja tens la forma màxima d'expressió del conflicte aquí al costat. En realitat de guerra en vam parlar una vegada, ja fa set anys, per subratllar el fet que, tot i que a l'Europa civilitzada (fa set anys segurament ho era més que ara) no ens ho podíem permetre, el cert és que el nostre conflicte nacional presentava, i presenta, tots els trets que permeten etiquetar-lo amb aquest substantiu, per més que de moment encara sigui una guerra sense armes de foc.

Però el món s'ha tornat com s'ha tornat, i així ha revifat una de les paraules més temudes per la humanitat. A mi, quan m'he capbussat al meu laboratori de paraules abans de destil·lar aquesta peça, el que m'ha cridat l'atenció ha estat la migradesa de la família. No tant que guerra provingui de la llengua germànica, werra, com el fet que no arribi ni a la dotzena de derivats. I que tot just n'hi hagi un parell de més o menys nous o desconeguts, que és una de les gràcies que té aquesta immersió setmanal que fem en la filologia recreativa: descobrir plegats paraules noves. Avui no gaire. Només tenim el verb aguerrir ('Habituar els soldats novells als perills de la guerra'), d'on surt aguerrit, que, en canvi, sí que ens és ben conegut tot i que no el fem servir en la parla quotidiana, i aguerriment, que no. La resta ens són tots, dissortadament, familiars: guerrejar i guerrejador, guerrilla i guerriller, i el més cèlebre de tots, pràcticament un malson generacional: postguerra.

En realitat n'he apartat un altre, guerrera, perquè és l'únic que si més no té el mèrit d'haver obert una petita escletxa al llenguatge no estrictament bèl·lic, en el seu significat de jaqueta (encara que l'origen, òbviament, és el que és).

I ja que la família no ens depara sorpreses, almenys em reservo pel final l'únic membre pacifista, un compost relativament simpàtic, que, tanmateix, té el seu petit intríngulis. Es tracta d'entreguerres, de significat transparent, però que, tanmateix, només existeix en la locució 'd'entreguerres': "L'avantguarda artística d'entreguerres" és l'exemple que en dona el DIEC i que, efectivament (segur que ho heu pensat), no sembla gaire de bon emprar. En realitat és un concepte que es fa servir en àmbits acadèmics, sobretot per part d'historiadors i que, si vas a mirar, val més que continuï essent així. O fins i tot que acabi desapareixent per manca d'ús (com a mínim per al futur). Tot i que, tal com està el món, permeteu-me que en dubti.